 |
| Esperit nadalenc, des. 2015 |
De tot cor, corazón, coeur, Bon Nadal, Feliz Navidad, Joyeux Noël, Muriel
divendres, 25 de desembre del 2015
Nadal, Navidad, Noël
De tot cor, corazón, coeur, Bon Nadal, Feliz Navidad, Joyeux Noël, Muriel
diumenge, 29 de novembre del 2015
Clins d'oeil en plein automne, clichés de otoño...
 |
| un marron, automne 2015, Muriel |
 |
| une citrouille - ou potiron ou coloquinte ? - automne 2015, Muriel |
À bientôt, hasta pronto, Muriel
diumenge, 22 de novembre del 2015
Fulles seques...
Passejar pels boscos a la tardor és un plaer de tots els sentits ! La vista, l'oída, l'olfacte, el tacte i el gust, tots cinc s'hi troben gratificats. Els meus darrers passejos pel bosc de Sénart m'han omplert de joia dolça. Retrobar-me amb el "meu" roure amic (uns 45 anys d'amistat totalment desinteressada, o sigui d'amistat punt, me'l fan "meu", o no ?), abraçar-lo (i, de pas, constatar que si bé fa molts anys el podia abraçar tot sencer, ara falten uns 50 cm) va ser un plaer de l'ànima, un supra-plaer ;-)
 |
| L'Ami Chêne, forèt de Sénart, Muriel |
El gust ? El de les castanyes crues, per exemple...
L'olfacte ? L'olor a sotabosc, terra humida, fulles mortes mullades i bolets...
El tacte ? Els troncs d'arbres variats, roures, castanyers, bedolls...
I l'oída ? L'oída ! Els ocells, quants ! i els conills fugissers... i la música dels propis passos sobre les fulles mortes, la catifa gruixada de fulles caigudes...
I l'oída ? L'oída ! Els ocells, quants ! i els conills fugissers... i la música dels propis passos sobre les fulles mortes, la catifa gruixada de fulles caigudes...
 |
| Arabesques d'automne dans le ciel, forêt de Sénart, Muriel |
La vista ? Doncs, els colors de la tardor són meravelloses, els arabescos de les branques mig despullades al cel i la dansa de les fulles com cauen... El poeta Àngel Guimerà deia que "feien sardana" :-)
El poema, Fulles seques, diu així:
Les fulles seques fan
sardana
d’ací d’allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.
I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se’n venen dolçament.
I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.
I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.
Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l’albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.
I l’arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!
Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que es foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albelcorc!
Oidà ! Quin goig! Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l’infinit!
d’ací d’allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.
I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se’n venen dolçament.
I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.
I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.
Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l’albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.
I l’arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!
Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que es foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albelcorc!
Oidà ! Quin goig! Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l’infinit!
 |
| À l'orée de la forêt de Sénart, Muriel |
Bé doncs, fins la propera ! Feliç Santa Cecília, Muriel
Pour mon père, une pensée affectueuse et musicale (car il aimait chanter !) et cette pièce de Gabriel Fauré, Dans la forêt de Septembre (et tant-pis si c'est déjà Novembre)
(Mario Hacquard, baryton, Célimène Daudet, piano, poème de Catulle Mendès sur une mélodie de Gabriel Fauré)
dissabte, 14 de novembre del 2015
divendres, 13 de novembre del 2015
Le coeur du thé au coeur du temps
 |
| Le coeur du thé au coeur du temps, 13-11-2015, Muriel |
À bientôt, c'est l'image du jour, un petit bonheur de ce matin, la tasse de thé d'11h :-)
dijous, 5 de novembre del 2015
Ma boîte à bentō
De retour à "ma" bibli après plusieurs mois de gros travaux - ce qui par ailleurs m'a donné le bonheur de vivre des journées sous de merveilleuses voûtes gothiques -, je reprends le rituel de la "boîte à bentō": si c'est aujourd'hui jeudi, c'est le jour de la boîte à bentō. Une autre façon de dire qu'aujourd'hui, je mange "à la gamelle", expression que j'affectionne particulièrement parce qu'elle me rappelle mon père, quand j'étais toute petite. En catalan, c'est "avui, m'emporto la carmanyola", j'aime bien, ça prend un air festif.... la carmagnole !, en castillan, c'est dans une fiambrera qu'on emporte son repas au boulot, la lunchbox, chez nos voisins outre-Manche...
Depuis novembre dernier, ça dépend du menu, mais c'est souvent que, le jeudi, je transporte ma pitance (qui n'est en général pas maigre, disent mes collègues, "com et cuides !") dans ma "boîte a bentō".
Les beaux objets ajoutent un indéniable plus aux actes quotidiens et nécessaires...
À la prochaine, Muriel (et bise à Yo !)
Depuis novembre dernier, ça dépend du menu, mais c'est souvent que, le jeudi, je transporte ma pitance (qui n'est en général pas maigre, disent mes collègues, "com et cuides !") dans ma "boîte a bentō".
 |
| ma boîte à bento, nov. '14, Muriel |
 |
| ma boîte à bento, nov. '15, Muriel menu du jour: quiche au poivrons rouges, carottes et pommes de terre au miso |
Les beaux objets ajoutent un indéniable plus aux actes quotidiens et nécessaires...
À la prochaine, Muriel (et bise à Yo !)
dissabte, 24 d’octubre del 2015
Un automne fruité, una tardor plena de fruites
És, per a mi, una tardor carregada de fruites regalades. La Pilar em porta figues de la bellíssima figuera del seu jardí, la Ioia pica a la porta amb una safata de caquis d'un arbre amic (amic d'uns amics), la Marion em dóna magranes d'un magraner seu, la Sylvaine m'envia notícies del codonyer de l'Amistat, l'Imma torna del poble amb una cistella plena d'olives per compartir... i ara, aquest matí, el mar m'ha regalat taronges, caigudes no se sap de quin vaixell amb rumb a quin port !
Voici un automne, pour moi, plein de cadeaux fruités. Il y a les figues à profusion, en provenance du Delta, un très bel arbre, ce figuier (et que j'ai l'honneur de connaître personnellement), les kakis d'un arbre ami d'une amie, qu'elle m'apporte "parce qu'ils sont mûrs à point, t'agraden ?" (et comment !), les grenades qu'on a cueillies, dans un jardin, là-haut dans l'Empordà, prêtes à être déguster, les nouvelles que je reçois par courrier (courriel) du cognassier charentais, l'arbre de l'Amitié, les olives qui remplissent un panier d'osier et qui sont "à partager" (c'est la première fois que je fais des conserves d'olives, on verra à Noël si elles sont bonnes !), une belle récolte.... C'est beau un olivier, et la couleur argentée des champs d'oliviers ! Et puis la mer, la Méditerranée !, qui s'y est mise, qui a déposé des oranges sur la plage, ce matin, tombées d'on ne sait quel bateau en partance , en revenance, on ne le saura jamais (il y en avait une bonne dizaine mais j'en ai ramassé deux, une pour chaque main)...
Una tardor carregada de regals afruitats, un automne riche en cadeaux fruités !
Pensée vive pour toutes ces mains amies qui ont cueilli ces fruits qui rendent cet automne si riche ! Gràcies per collir aquestes fruites i compartir-les amb mi !
Fins aviat, à bientôt, Muriel (dedicat, per descomptat, a totes les amigues mencionades aquí !)
 |
| Sur la plage de Gavà, 24 oct. '15, Muriel |
Voici un automne, pour moi, plein de cadeaux fruités. Il y a les figues à profusion, en provenance du Delta, un très bel arbre, ce figuier (et que j'ai l'honneur de connaître personnellement), les kakis d'un arbre ami d'une amie, qu'elle m'apporte "parce qu'ils sont mûrs à point, t'agraden ?" (et comment !), les grenades qu'on a cueillies, dans un jardin, là-haut dans l'Empordà, prêtes à être déguster, les nouvelles que je reçois par courrier (courriel) du cognassier charentais, l'arbre de l'Amitié, les olives qui remplissent un panier d'osier et qui sont "à partager" (c'est la première fois que je fais des conserves d'olives, on verra à Noël si elles sont bonnes !), une belle récolte.... C'est beau un olivier, et la couleur argentée des champs d'oliviers ! Et puis la mer, la Méditerranée !, qui s'y est mise, qui a déposé des oranges sur la plage, ce matin, tombées d'on ne sait quel bateau en partance , en revenance, on ne le saura jamais (il y en avait une bonne dizaine mais j'en ai ramassé deux, une pour chaque main)...
 |
| Mes 1ères conserves d'olives, on verra à Noël, 24 oct. '15, Muriel |
Una tardor carregada de regals afruitats, un automne riche en cadeaux fruités !
Pensée vive pour toutes ces mains amies qui ont cueilli ces fruits qui rendent cet automne si riche ! Gràcies per collir aquestes fruites i compartir-les amb mi !
Fins aviat, à bientôt, Muriel (dedicat, per descomptat, a totes les amigues mencionades aquí !)
dimecres, 14 d’octubre del 2015
La recette de la compote et El sol del membrillo
Pour faire une compote de coings au goût d'amitié à la mode du Moulin Ballot:
Tout d'abord, remercier l'arbre
pour les fruits qu'il donne sans compter puis prendre soin d'observer la
couleur et de respirer l'odeur de ses fruits . L’été s’en va, l’automne s’en
vient.
Éplucher les coings, ce qui n'est
pas, d’emblée, tâche facile (on peut les ébouillanter, ça aide un peu).
Ôter les coeurs et couper en
morceaux que l'on dispose au fur et à mesure dans une casserole en arrosant de
quelques gouttes de jus de citron (pour que la couleur reste belle).
Sauvegarder les épluchures du
citron (non traité).
Marier les coings à des pommes
avec lesquelles on répétera les opérations précédentes (les coings et les
pommes font des mariages heureux). Une variété sucrée de pommes est préférable
pour un résultat plus doux au palais. Il faut, bien entendu, moins de pommes
que de coings (pour que cela reste de la compote de coings !), par exemple, pour 2 kg de coings, 1
petit de pommes.
Glisser un bâton de vanille,
ouvert sur toute la longueur (pour que les petites graines odorantes libèrent
leur parfum à la cuisson) ainsi que des morceaux de la peau du citron (bien
fine).
Ajouter une pincée de gingembre
et une de cannelle (optionnel l'un, optionnelle, l'autre).
Saupoudrer de sucre complet de
canne (au goût de la maison, avec peu de sucre, ça tient la route, et puis on
peut toujours rajouter un produit sucrant – sirop d’agave, miel, amandes
moulues, vers la fin de la cuisson si c'est trop rêche).
Ajouter de l’eau de façon à ce
que les fruits soient à peine recouverts.
Faire cuire le tout dans un
faitout, environ une demi-heure (tout dépend des fruits, du faitout, du mode de
cuisson…).
Laisser tiédir et déguster
ensuite cette compote, tiède ou froide, seule ou avec un peu de fromage blanc,
de glace à la vanille... avec un vin doux, une coupe de Champagne, un thé aux
épices... ou, pour un sucré salé, en accompagnement d'un fromage à pâte cuite
au lait de brebis ou de chèvre.
Se laisser séduire par le goût
puissant d'amitié et des saisons partagées de cette compote !
Nota bene:
Toutes les variantes souhaitées
sont possibles, bien entendu, car il n'y a d'essentiel que le tout premier
point et le tout dernier de la recette !
*
Je repense au film El sol del membrillo (1992), c'est-à-dire, "le soleil [à la saison] des coings", traduit
en français comme Le songe
de la lumière, dans lequel le réalisateur Víctor Erice* explore le processus créatif à travers
la contemplation du peintre Antonio
López** lui-même en train
d'essayer de capter la lumière qui imprègne, à certaines heures de la journée,
les fruits d'un cognassier.
En voici un aperçu:
 |
| Image du film El sol del membrillo Víctor Erice et Antonio López |
Et aussi ces autres links (en
castillan):
C'est un film que j'avais
particulièrement aimé.
La musique du film, signée Pascal
Gaigne***, m’avait aussi beaucoup plu, je me souviens. D’ailleurs, elle me plaît
encore:
Bon, je vous laisse, à bientôt !
Muriel
Je salue vivement au passage l'amitié et les fruits de l'automne (pensée profonde pour M.A., une pensée en continu, au fil des saisons qui passent en
présence depuis l’absence)
* Víctor Erice est un cinéaste espagnol né en 1940, auteur des longs-métrages El espíritu de la colmena (L'esprit de la ruche), El Sur (Le Sud), El sol del membrillo (Le songe de la lumière).
** Antonio López García est un peintre et un sculpteur espagnol né en 1936, représentant de l'hyperréalisme. "Une oeuvre n'a pas de fin, on arrive simplement au bout des possibilités".
*** Pascal Gaigne est un compositeur français né en 1958, page officielle:
http://www.pascalgaigne.com/fr
* Víctor Erice est un cinéaste espagnol né en 1940, auteur des longs-métrages El espíritu de la colmena (L'esprit de la ruche), El Sur (Le Sud), El sol del membrillo (Le songe de la lumière).
** Antonio López García est un peintre et un sculpteur espagnol né en 1936, représentant de l'hyperréalisme. "Une oeuvre n'a pas de fin, on arrive simplement au bout des possibilités".
*** Pascal Gaigne est un compositeur français né en 1958, page officielle:
http://www.pascalgaigne.com/fr
diumenge, 11 d’octubre del 2015
Cydonia oblonga de l'Amitié
Il y a quelque part en Charente Maritime, un arbre de l'Amitié, c'est son petit nom. Son nom vulgaire (le mot est devenu vilain), disons, commun, c'est cognassier et son nom botanique, Cydonia oblonga. C'est un arbre que je connais personnellement, que j'aime, qui en a vu des vertes et des pas mûres (et je ne parle pas des coings qu'il donne sans compter), c'est un vieil arbre, alors forcément, il en a vu ! Un arbre généreux au possible. De ses fruits, on fait une compote extraordinaire, une compote au franc goût d'Amitié, c'est comme ça ! À l'arrière goût de cannelle et de gingembre et de pommes du pays aussi, de citron, j'allais oublier ! et de sucre de canne, oui, et par-dessus tout, ce franc goût d'Amitié !
Hommage à toi, beau cognassier du Moulin Ballot ! Bel arbre de l'Amitié ! Car j'apprends à l'instant que c'est désormais comme ça que l'on t'appelle, là-bas ! J'ai bien envie de te revoir. Il faudrait que ce soit à la saison des fruits... sinon, ce sera à celle des fleurs, à celle des arbres nus, pas grave !
Merci Sylvaine, merci l'Amie ! Merci bel arbre, nourricier des corps et des âmes !
À bientôt ! Muriel
Hommage à toi, beau cognassier du Moulin Ballot ! Bel arbre de l'Amitié ! Car j'apprends à l'instant que c'est désormais comme ça que l'on t'appelle, là-bas ! J'ai bien envie de te revoir. Il faudrait que ce soit à la saison des fruits... sinon, ce sera à celle des fleurs, à celle des arbres nus, pas grave !
 |
| L'Arbre de l'Amitié au Moulin Ballot, oct.'15 |
Merci Sylvaine, merci l'Amie ! Merci bel arbre, nourricier des corps et des âmes !
À bientôt ! Muriel
dissabte, 3 d’octubre del 2015
D'aniversari en aniversari: la biblioteca Sant Pau i Santa Creu fa... 75 anys !
D'aniversari en aniversari i perquè em toca, com al Joc de l'Oca ! Després de l 'aniversari de l'Edifici Walden, vam tenir ahir l'aniversari de la biblioteca Sant Pau i Santa Creu de Barcelona:75 anys ! i quins 75 anys ! uns quants passats per la dictadura, altres per obres...
Us enllaço amb el Facebook de la mateixa biblio: hi ha fotos i informació que us poden interessar, vaja, segur, o com a mínim fer gràcia:
facebook.com-bib. Sant Pau
I ho vam celebrar així: la inauguració d'una exposició formal amb panells sobre la història - Història ! -, vitrines amb objectes realment històrics, entranyables, com ara segells antics per segellar els llibres, fitxes de préstec de cartró (l'ordinador, en una perspectiva històrica, és una cosa molt nova) i, commovedors, els registres - o dietaris - de les bibliotecàries, on consignaven minuciosament les activitats, esdeveniments, etc. a la biblioteca, tot escrit en castellà, "dictature oblige". També s'hi pot veure una aquarel·la que ens ha regalat una usuària, ara gran ella, que representa la "seva" biblioteca quan hi venia de petita.
També, ho vam celebrar amb una exposició informal de fotos triades de molts àlbums acumulats, escanejades i penjades una mica a l'atzar, fotos de l'edifici i de vivències vàries (activitats infantils, jubilacions...).
A les 19h va haver-hi una trobada-xerrada amb molta gent, entre la qual bibliotecàries que al llarg d'aquests anys han treballat aquí, "ex nens" de la biblio que ara són usuaris adults, la directora actual, la comissària de l'exposició, els treballadors actuals d'aquí, alguns usuaris i usuàries actuals, assidus o accidentals. Entre els usuaris assidus, van prendre la paraula uns nens i unes nenes que venen cada dia faci sol, faci fred o plogui per a, tal com ho van explicar passant-se el micròfon, fer deures en un ambient més tranquil que a casa, connectar-se a Internet per jugar una estona o buscar informació per a l'escola, trobar-se amb amics del barri o per continuar estant amb els amics de classe.
La xerrada es va tancar amb un pastís de pa de pessic i nata, elaborat a la antiga per un pastisser de toda la vida del Raval, un pastís molt gran amb un petit detall bibliòfil:
Per molt anys ! Visca les biblioteques ! Per a mi, tot un plaer compartir !
La expo i les fotos hi seran durant tot el mes d'octubre. El pastís ja no existeix ! Jo, que sóc de pas a la Sant Pau, em quedo per sempre amb les voltes gòtiques ! Bellesa pura !
Aquí teniu el link de la biblioteca: Biblioteca Pública Sant Pau i Santa Creu de Barcelona
Salut als Companys i Companyes de la Sant Pau ! Salut i bon llibres ! Fins aviat ! Muriel
Us enllaço amb el Facebook de la mateixa biblio: hi ha fotos i informació que us poden interessar, vaja, segur, o com a mínim fer gràcia:
facebook.com-bib. Sant Pau
I ho vam celebrar així: la inauguració d'una exposició formal amb panells sobre la història - Història ! -, vitrines amb objectes realment històrics, entranyables, com ara segells antics per segellar els llibres, fitxes de préstec de cartró (l'ordinador, en una perspectiva històrica, és una cosa molt nova) i, commovedors, els registres - o dietaris - de les bibliotecàries, on consignaven minuciosament les activitats, esdeveniments, etc. a la biblioteca, tot escrit en castellà, "dictature oblige". També s'hi pot veure una aquarel·la que ens ha regalat una usuària, ara gran ella, que representa la "seva" biblioteca quan hi venia de petita.
 |
| Bib. St Pau Sta Creu - 75 anys panells - 02-10-15 |
 |
| Bib. St Pau Sta Creu - 75 anys - registres i segells- 02-10-15 |
 |
| Bib. St Pau Sta Creu - 75 anys - documents, fitxes i aquarel·la - 02-10-15 |
 |
| Bib. St Pau Sta Creu - 75 anys - fotos- 02-10-15 |
 |
| Bib. St Pau Sta Creu - 75 anys - fotos - 02-10-15 |
A les 19h va haver-hi una trobada-xerrada amb molta gent, entre la qual bibliotecàries que al llarg d'aquests anys han treballat aquí, "ex nens" de la biblio que ara són usuaris adults, la directora actual, la comissària de l'exposició, els treballadors actuals d'aquí, alguns usuaris i usuàries actuals, assidus o accidentals. Entre els usuaris assidus, van prendre la paraula uns nens i unes nenes que venen cada dia faci sol, faci fred o plogui per a, tal com ho van explicar passant-se el micròfon, fer deures en un ambient més tranquil que a casa, connectar-se a Internet per jugar una estona o buscar informació per a l'escola, trobar-se amb amics del barri o per continuar estant amb els amics de classe.
La xerrada es va tancar amb un pastís de pa de pessic i nata, elaborat a la antiga per un pastisser de toda la vida del Raval, un pastís molt gran amb un petit detall bibliòfil:
 |
| Bib. St Pau i Sta Creu - 75 anys - 02-10-15 |
Per molt anys ! Visca les biblioteques ! Per a mi, tot un plaer compartir !
La expo i les fotos hi seran durant tot el mes d'octubre. El pastís ja no existeix ! Jo, que sóc de pas a la Sant Pau, em quedo per sempre amb les voltes gòtiques ! Bellesa pura !
Aquí teniu el link de la biblioteca: Biblioteca Pública Sant Pau i Santa Creu de Barcelona
Salut als Companys i Companyes de la Sant Pau ! Salut i bon llibres ! Fins aviat ! Muriel
diumenge, 27 de setembre del 2015
L'Edifici Walden-7 fa 40 anys !
 |
| Cartell amb programa festivitats |
Aquest cap de setmana, l'Edifici Walden-7 (Sant Just Desvern, Barcelona, Catalunya, Europa) fa 40 anys ! El Walden-7 és un edifici signat Bofill. A banda d'en Ricard, cal destacar i homenatjar la seva germana Anna, arquitecta també i, a més a més, compositora (l'Anna farà una trobada-xerrada aquest proper dimarts a la Sala d'Actes a les 19h)
 |
| Edific Walden-7, 2015, Muriel |
Penjo aquí una de les poesies que formen part de l'obra Taller de Arquitectura (1975-1976), de José Agustín Goytisolo i que, de fet, integren les fundacions del mateix edifici. No és comú que la poesia figuri com un component fundacional d'un projecte arquitectònic ! La utopia es va arrelar a la realitat, la poesia forma part de l'obra (ja no un projecte) i sosté, juntament amb altres materials més sòlids, aquest edifici tan singular:
WALDEN
I
Quisieron construir
un lugar muy diverso de los ya conocidos
un refugio en el aire
contra la indiferencia y la vulgaridad.
Allí soñaron un espacio libre
como una partitura abierta a mil sonidos
como una iglesia desbordando incienso
por ventanas y claustros y jardines.
Igual que en cueva o en castillo mágico
todo iba a cambiar en aquel sitio
todo iba a cambiar porque en el sueño
las cosas imposibles ocurren fácilmente.
II
Ah como se impusieron al deseo
las fuerzas más oscuras:
las ordenanzas y la tinta roja
mutilaron los planos y borraron la luz.
Todo en su sitio de una vez por siempre
quiten esos jardines y numeren las casas
vendan a metros cúbicos el aire
y acójanse a las normas más estrictas.
Y así quedé aquel sueño
reducido a unas pocas variaciones
mientras que la utopía se alejaba
perdiéndose en el cielo como un águila altiva.
III
Si un deseo es hermoso
cambia la realidad aun cuando falle
y así se puede contemplar lo hecho
como algo inhabitual y sorpresivo.
Allí se mezclan modos de vida diferentes
hay cierta intimidad en la colmena
se ven sitios de encuentro y de reposo
desafiando al aire desde su forma ambigua.
De lo ocurrido con aquel proyecto
el tiempo dejará señales en los muros.
Si el sueño fracasó fue porque todo
estaba preparado para que así ocurriera.
Aquí va el link per llegir online l'article Estratégias sociais criativas em Barcelona. O caso do Walden-7, del 2010, (Isabel Margariga André i Muriel Rousselle), encarregat i publicat per la revista Finisterra, Revista Portuguesa de Geografia. S'hi aborda el Walden com una utopia feta, en part, realitat:
http://www.ceg.ul.pt/finisterra/numeros/2010-90/90_04.pdf {en portuguès}
Remontant cap als origens de l'edifici, utopia i nom, ens trobem amb el Walden de H.D. Thoreau, Walden or life in the woods (Walden, o la vida als boscos), un clàssic de la literatura nord-americana del segle XIX (1854), una reflexió sobre els vincles entre l'ésser humà i el seu entorn i sobre el magisteri que exerceix la naturalesa sobre els humans quan estan disposats a rebre'l.
Aquí va el link per al text de Thoreau en pdf + introducció de Leandro Wolfson:
http://consumoetico.webs.uvigo.es/textos/walden.pdf {en castellà}
També cal fer referència a Walden Two, o Walden Dos, la novela de ciència ficció publicada pel psicòleg nord-americà B.F. Skinner, l'any1948, on aquest explora en el terreny del conductisme.
Aquí va el link per al text de Skinner en pdf:
http://www.conductitlan.net/b_f_skinner/b_f_skinner_walden_dos.pdf {en castellà}
Avui a l'Edifici Walden-7 s'ha fet una lectura compartida, en veu alta, d'uns passatges escollits de Walden Dos (una abraçada gran gran per a la Montse R., bona feina !)
Ara a descansar després d'un cap de setmana sencer de xerrades, concerts de rock-nostalgia amb Vintage Band i de jazz-soul amb la Beth Trollan i el grup que té a Sant Just, el pase del documental Waldenites, el sopar de germanor...
I a mi, el que m'agrada quan me'n vaig és que em quedo amb el Walden al meu retrovisor ;-)
 |
| Amb el Walden al meu retrovisor, 2015, Muriel |
dimecres, 23 de setembre del 2015
1er dia de otoño, de camino hacia la biblio
El eterno retorno - bajo nuestras latitudes - de les estaciones me gusta, me emociona y lo quiero celebrar, siempre. Hoy, primer día de otoño, hace un sol magnífico y me propongo salir con tiempo e ir a la biblio por un camino distinto de mi ruta habitual. Salgo del metro en Paral·lel con la idea de saludar el recinto de Sant Pau del Camp - iglesia + claustro -, de gran belleza y apartado de los multitudes turísticas. Es todo un placer, la verdad, saludarlo !
Al lado del monasterio hay una escuela primaria, pública, la escuela Castella, y, viva imagen del barrio, veo una multitud de niños y niños y madres (pocos padres), vestidos todos con prendas de países muy lejanos, tejidos muy coloridos y bonitos, esperando todos a que se abran las puertas para las clases de la tarde. Estamos un poco en Pakistán, en la India, en Bangladesh o en Filipinas, estamos en el Raval.
Reconozco una mujer, elegantísima, pakistaní, madre de 4 niños, los 5, usuarios de la biblioteca. Luchadora ella (se le ve de lejos) y amante de la cultura. Su historia ? un misterio... Está aquí sola con los niños (3 niños y una niña), el marido está en Inglaterra... Nos caemos bien desde el 1er día que vinieron a inscribirse, ella y los peques, a la biblio. Le doy un beso y le digo "Hasta luego ! Pasaréis, no ?" "Sí, sí", contesta riendo y ajustando el pañuelo suelto que lleva, muy coqueta, en la cabeza.
Más adelante, hay una plaza grande, Els Jardins dels Horts de Sant Pau. En medio se conserva una chimenea de. seguramente, una antigua fábrica textil o de algún horno industrial, no lo sé. Me encantan esas chimeneas, bellas obras de ingeniería:
Estoy muy contenta de haber tenido la oportunidad, por obras en mi biblioteca habitual, de pasar unos meses en el Raval. Es un barrio muy interesante, muy entrañable.
Sigo mi camino y llego a la Rambla del Raval, donde no tardo en ver a mi amigo el Gato, el Gato de Botero. Hace tantos años que le tengo simpatía a Fernando Botero por sus obras ! Y un buen día del 1992, cuando vi al Gato en el aeropuerto de Barcelona, en el hall de las llegadas, entre la gente en tránsito, me alegré mucho. No sé si fue porque al final era aburrido para el Gato pasarse allá todos los días (con sus respectivas noches !) pero fue trasladado a diferentes puestos hasta que en el 2003 fue colocado al final de la Rambla del Raval. Ahora en el aeropuerto está el Caballo, del mismo Botero. El Gato, por lo que parece, está muy a gusto en la calle, como es lógico para un gato... callejero ! Siempre que lo veo, me arranca una sonrisa ! Y tengo ganas de proporcionarle una buena caricia en el hombro !
Me enfilo por toda la Rambla. En los bancos, hay muchos hombres sentados, también de países lejanos, los mismos que los de los niños así como de la África negra, muchos también vestidos a la moda de los países que han dejado atrás. Entre ellos, distingo unos abuelos, catalanes, con su nieta, vestida tal cual una muñeca y con lazos rosas en el pelo. Ella intenta impresionarlos con lo segura que va montada en el patinete y ellos, tiernos, cómo no, se dejan impresionar.
Carrer Hospital o Carrer del Carme ? Carrer del Carme ! Cruzo y veo esta hoja que se ha caído... de un cuaderno, seguramente de algún alumno o alumna de la escuela Milà i Fontanals:
Los más pequeños estarán trabajando sobre el tema del otoño. Esta hoja, por eso, está muy verde todavía. No ha cogido los tonos anaranjados tan propios de la estación que comienza... HOY !
A dos pasos, la biblioteca...
Feliz otoño ! Felices paseos por los recorridos cotidianos ! Hasta pronto, Muriel
I, para "ampliar información", como se dice:
- portal web monasterio de Sant Pau del Camp para una visita virtual:
http://webs.ono.com/santpaudelcamp/
- población del Raval, Barcelona:
http://www.braval.org/es/p/punto_de_analisis_del_entorno_social/poblacion_del_raval
- el Gato de Botero:
http://www.barcelonacityblog.com/2014/04/21/el-gato-de-botero/
- Fernando Botero, artista colombiano:
http://www.biografiasyvidas.com/reportaje/fernando_botero/
- biblioteca Sant Pau i Santa Creu:
Biblioteques de Barcelona- Bib. Sant Pau i Santa Creu
 |
| Sant Pau del Camp, sept. '15, Muriel |
 |
| Sant Pau del Camp, sept.'15, Muriel |
Al lado del monasterio hay una escuela primaria, pública, la escuela Castella, y, viva imagen del barrio, veo una multitud de niños y niños y madres (pocos padres), vestidos todos con prendas de países muy lejanos, tejidos muy coloridos y bonitos, esperando todos a que se abran las puertas para las clases de la tarde. Estamos un poco en Pakistán, en la India, en Bangladesh o en Filipinas, estamos en el Raval.
Reconozco una mujer, elegantísima, pakistaní, madre de 4 niños, los 5, usuarios de la biblioteca. Luchadora ella (se le ve de lejos) y amante de la cultura. Su historia ? un misterio... Está aquí sola con los niños (3 niños y una niña), el marido está en Inglaterra... Nos caemos bien desde el 1er día que vinieron a inscribirse, ella y los peques, a la biblio. Le doy un beso y le digo "Hasta luego ! Pasaréis, no ?" "Sí, sí", contesta riendo y ajustando el pañuelo suelto que lleva, muy coqueta, en la cabeza.
Más adelante, hay una plaza grande, Els Jardins dels Horts de Sant Pau. En medio se conserva una chimenea de. seguramente, una antigua fábrica textil o de algún horno industrial, no lo sé. Me encantan esas chimeneas, bellas obras de ingeniería:
 |
| Jardins dels Horts de Sant Pau, sept. '15, Muriel |
Estoy muy contenta de haber tenido la oportunidad, por obras en mi biblioteca habitual, de pasar unos meses en el Raval. Es un barrio muy interesante, muy entrañable.
Sigo mi camino y llego a la Rambla del Raval, donde no tardo en ver a mi amigo el Gato, el Gato de Botero. Hace tantos años que le tengo simpatía a Fernando Botero por sus obras ! Y un buen día del 1992, cuando vi al Gato en el aeropuerto de Barcelona, en el hall de las llegadas, entre la gente en tránsito, me alegré mucho. No sé si fue porque al final era aburrido para el Gato pasarse allá todos los días (con sus respectivas noches !) pero fue trasladado a diferentes puestos hasta que en el 2003 fue colocado al final de la Rambla del Raval. Ahora en el aeropuerto está el Caballo, del mismo Botero. El Gato, por lo que parece, está muy a gusto en la calle, como es lógico para un gato... callejero ! Siempre que lo veo, me arranca una sonrisa ! Y tengo ganas de proporcionarle una buena caricia en el hombro !
 |
| El Gato de Botero, Rbla del Raval, sept. '15, Muriel |
 |
| El Gato de Botero, Rbla del Raval, sept. '15, Muriel |
Me enfilo por toda la Rambla. En los bancos, hay muchos hombres sentados, también de países lejanos, los mismos que los de los niños así como de la África negra, muchos también vestidos a la moda de los países que han dejado atrás. Entre ellos, distingo unos abuelos, catalanes, con su nieta, vestida tal cual una muñeca y con lazos rosas en el pelo. Ella intenta impresionarlos con lo segura que va montada en el patinete y ellos, tiernos, cómo no, se dejan impresionar.
Carrer Hospital o Carrer del Carme ? Carrer del Carme ! Cruzo y veo esta hoja que se ha caído... de un cuaderno, seguramente de algún alumno o alumna de la escuela Milà i Fontanals:
 |
| Cerca de la escuela Milà i Fontanals, El Raval, sept. '15, Muriel |
Los más pequeños estarán trabajando sobre el tema del otoño. Esta hoja, por eso, está muy verde todavía. No ha cogido los tonos anaranjados tan propios de la estación que comienza... HOY !
A dos pasos, la biblioteca...
Feliz otoño ! Felices paseos por los recorridos cotidianos ! Hasta pronto, Muriel
I, para "ampliar información", como se dice:
- portal web monasterio de Sant Pau del Camp para una visita virtual:
http://webs.ono.com/santpaudelcamp/
- población del Raval, Barcelona:
http://www.braval.org/es/p/punto_de_analisis_del_entorno_social/poblacion_del_raval
- el Gato de Botero:
http://www.barcelonacityblog.com/2014/04/21/el-gato-de-botero/
- Fernando Botero, artista colombiano:
http://www.biografiasyvidas.com/reportaje/fernando_botero/
- biblioteca Sant Pau i Santa Creu:
Biblioteques de Barcelona- Bib. Sant Pau i Santa Creu
diumenge, 20 de setembre del 2015
Palette de coquillages, paleta de petxines
 |
| Palette de coquillages, Gavà, sept. '15, Muriel |
Moment zen sur la plage, après la balade à bon pas les pieds "dedans" la mer, juste là où c'est encore la mer et déjà la plage. Après les remous de la nuit dernière, pas mal de coquillages sont échoués là, pour le grand bonheur des yeux. Una estona zen després d'una altra estona caminant a bon ritme per la platja, els peus a l'aigua, enfonsant-se a la sorra tova. Després del temps remogut d'aquesta nit, moltes petxines estan amuntegades just allà on ja és platja i a l'hora encara és mar, un plaer per als ulls.
J'en ramasse, d'abord un plutôt grand, en noir et blanc, puis j'en vois un autre pareil avec en plus du roux, et ainsi de suite. Au total, huit coquillages pour une palette ou chacun porte les couleurs du précédent et annonce les couleurs du suivant en un continuum semblable au chemin de la vie. Il ne manque que les éventuels coquillages tout noir et tout blanc, est-ce par hasard ? En cullo una, més aviat gran, en tons de blanc i negre. En cullo una segona, igual amb, a més a més, una mica de taronja i així successivament. En total són vuit petxines que formen una paleta on cadascuna d'elles porta els colors de la que la precedeix i anuncia els colors de la que la segueix. Com a la vida mateixa, tan sols falta el tot negre i el tot blanc !
Je rentre chez moi, je les laisse installés en arc-en-sable, tout près du va-et-vient des vagues. Un jeu de petite fille, un moment intense de paix... Hora de tornar cap a casa, les deixo instal·lades en un arc de Sant Martí a la sorra. Ha sigut un joc de nena petita, un moment intens de pau...
Fins aviat, à bientôt, Muriel
dimarts, 15 de setembre del 2015
Mitjan setembre
Som a mitjan setembre...
Hi ha un poema que porta aquest títol.
És de Marià Manent:
Mitjan setembre
Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s’adorm la boira clara.
On són els lliris? S’ha tornat esquiu
el sol adesiara.
Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.
No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.
I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L’avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.
I si l’avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l’orella.
Biografia de Marià Manent: escriptors.cat/autors/maria-manent
Fins aviat, Muriel i que mengeu moltes avellanes, pomes i... raïm !
Hi ha un poema que porta aquest títol.
És de Marià Manent:
Mitjan setembre
Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s’adorm la boira clara.
On són els lliris? S’ha tornat esquiu
el sol adesiara.
Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.
No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.
I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L’avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.
I si l’avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l’orella.
Biografia de Marià Manent: escriptors.cat/autors/maria-manent
Fins aviat, Muriel i que mengeu moltes avellanes, pomes i... raïm !
dimarts, 8 de setembre del 2015
Mujeres y libros, Stefan Bollmann, Nina Leen
Hoy hemos recibido el lote de novedades. Libros para la "rentrée" !
Siempre es un placer recibir las cajas del lote. Es un poco "Navidad" en la biblioteca !
Entre libros de temáticas bien diversas ha surgido éste: Mujeres y libros, una pasión con consecuencias, de Stefan Bollmann. Es un libro que por su título, subtítulo y foto de portada me ha inevitablemente llamado la atención.
Qué foto ! Impactante ! Lindísima ! o no ?
Busco y veo que es una foto de Nina Leen. No la conozco. ¡ A remediarlo sin más tardar !
Nina Leen, biografía: cada-dia-un-fotografo-nina-leen, (fotógrafo o... fotógrafa !) y http://antoncastro.blogia.com/2012/050802-nina-leen-belleza-de-mujeres.php
Nina Leen, una mujer fascinante ! Sus fotos de moda (revista Life esencialmente) son magníficas, estoy impresionada:
 |
| Foto Nina Leen |
 |
| Foto Nina Leen |
 |
| Foto Nina Leen |
 |
| Foto Nina Leen |
Mujeres en la moda... y también en la lectura y la escritura...
Qué bien ! Acabo de descubrir a una fotógrafa maravillosa.
Veo también que Nina Leen se hizo famosa por sus reportajes sociales y sus fotos de animales...
En mi afán de descubrir más cosas sobre la genial fotógrafa, leo cosas como: "Nina Leen, una persona misteriosa y una fotógrafa prolífica", "un mundo surreal", "belleza de mujeres", "fotógrafa de perros, ardillas, adolescentes, monos y artistas 'irascibles' *"... Y, ella decía, leo, "que no era fotógrafa, sino fotoperiodista y que hacía fotos para contar historias"...
Este otro link lleva a una fotos con animales y/o surrealistas (una ardilla vestida de enfermera...):
http://www.20minutos.es/fotos/artes/la-fotografia-de-nina-leen-11257/
Volviendo al libro que ha ocasionado este post, a su autor, Stefan Bollmann (1958, vive en Munich, estudió filología, filosofía, historia y teatro, actualmente el más prestigioso especialista en Thomas Mann), está claro que no es la primera vez que lo encontramos interesándose por las mujeres que leen o escriben:
Interesante este señor :-) !!!
Más sobre este libro "con consecuencias": http://www.europasur.es/article/ocio/2074254/mas/o/menos/peligrosas.html
Y me despido aquí y envío un abrazo para Cathy ;-) parce que tant qu'il y aura des livres..., para Nadine ;-) Virginia Woolf eternellement y para Helena, compañera mía de biblio, per la part que li toca ;-) ja que es la responsable de que este libro en particular, Mujeres y libros, haya llegado a la biblioteca !
Hasta pronto, Muriel
Bibliotecas:
Aladí, Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals: http://www.aladi.diba.cat/search~S11*cat
Mujeres y libros, a la biblio con signatura 30.055.2 Bol
Las Mujeres que leen son peligrosas y Las Mujeres que escriben también son peligrosas: ídem
(30.055.2 Bol significa Dones, es decir Mujeres :-)
PD 1: en exergo - Mujeres y libros, una pasión con consecuencias - vienen estas dos citaciones:
"Leer es sexy", Jeanette Winterson
"La novela es una segunda vida", Orhan Pamuk
PD 2: en el prólogo, la librera Lola Larumbe Doral afirma que "las lectoras que aparecen en Mujeres y libros leen para vivir de otra manera, o viven de otra manera y por eso leen"
* Los artistas irascibles: wikiart-the-irascibles-artistas irascibles
Lo dicho, hasta la próxima y... felices lecturas siempre, Muriel (y si queréis, de paso, saludar a Colette: http://books-carabistouilles-Colette-La chatte !)
dijous, 3 de setembre del 2015
Tot passejant per les terres catalanes...
Passejar per terres catalanes i a l'exact indret on poses els peus anar repassant tradicions i veure figures tradicionals del folclor és fàcil, sobretot i ets a Berga i t'interesses per la Patum [ http://www.lapatum.cat - pàgina oficial ]:
I des del Santuari de Queralt, tota la terra catalana, tot el país s'ofereix a la nostra vista:
En fi, unes pinzellades de la Catalunya profunda, entranyable, molt i molt catalana !
Catalunya és, des de fa uns anys, el país ón més he viscut, és el meu país ! o altrament dit, també el meu país !
Visca aquest petit país ! A la seva cançó, emblèmatica, la del País Petit, Lluís Llach diu així:
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!
.../...
El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.
Això ho vaig comprovar claríssimament a dalt al Santuari de Queralt ! molts campanars ! una vista bellíssima, embriagadora !
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.
Això serà cert de qualsevol país, dic jo, tots els països hi caben al cor de la seva gent obligada (o no) a marxar. Penso amb respecte i tristesa en totes les persones que estan arribant (quan arriben !) als països europeus en busca d'un refugi, doncs Síria és bastant més gran que Catalunya i segur, seguríssim, que hi cap sencera al cor d'aquests Sirians.
Un desig: què els països i els pobles puguin viure lliures !
Ah, i la cançó del País Petit sona així: https://youtu.be/Pais-petit-Lluis-Llach
Fins aviat, Muriel
 |
| Berga, carrer dels Àngels, agost '15, Muriel |
 |
| Berga, carrer dels Àngels, agost '15, Muriel |
 |
| Berga, carrer dels Àngels, agost '15, Muriel |
 |
| Berga, carrer dels Àngels, agost '15, Muriel |
 |
| Berga, carrer dels Àngels, agost '15, Muriel |
 |
| Berga, carrer dels Àngels, agost '15, Muriel |
Les Guites, l'Àliga, el Tabal,... també Sant Jordi lluitant contra el drac... tot el bestiari i l'imaginari catalans ! Molt bonic aquest carrer dels Àngels de Berga, molt polit i cada pocs passos una rajola com aquestes que vaig fotografiar i que fan goig de veure.
També a Bagà hi ha no rajoles sinó plaques de fundició que ens parlen del mateix poble de Bagà i de la seva gent:
 |
| Bagà, palau dels Barons de Pinós, agost '15, Muriel |
I des del Santuari de Queralt, tota la terra catalana, tot el país s'ofereix a la nostra vista:
 |
| Des del Santuari de Queralt, agost '15, Muriel |
 |
| Des del Santuari de Queralt, agost '15, Muriel |
 |
| Des del Santuari de Queralt, agost '15, Muriel |
En fi, unes pinzellades de la Catalunya profunda, entranyable, molt i molt catalana !
Catalunya és, des de fa uns anys, el país ón més he viscut, és el meu país ! o altrament dit, també el meu país !
Visca aquest petit país ! A la seva cançó, emblèmatica, la del País Petit, Lluís Llach diu així:
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!
.../...
El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.
Això ho vaig comprovar claríssimament a dalt al Santuari de Queralt ! molts campanars ! una vista bellíssima, embriagadora !
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.
Això serà cert de qualsevol país, dic jo, tots els països hi caben al cor de la seva gent obligada (o no) a marxar. Penso amb respecte i tristesa en totes les persones que estan arribant (quan arriben !) als països europeus en busca d'un refugi, doncs Síria és bastant més gran que Catalunya i segur, seguríssim, que hi cap sencera al cor d'aquests Sirians.
Un desig: què els països i els pobles puguin viure lliures !
Ah, i la cançó del País Petit sona així: https://youtu.be/Pais-petit-Lluis-Llach
Fins aviat, Muriel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
