Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sculpture et céramique. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sculpture et céramique. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de novembre del 2018

Moda tardor-hivern per a arbres i escultures abraçadores...

Sant Feliu de Llobregat, Plaça de la Catedral (Sant Llorenç), uns arbres vestits per a afrontar els eventuals rigors propis de la tardor i de l'hivern, una d'aquestes coses que desperten un somriure, quelcom tendre que ens acarona l'ànima:

1- moda tardor-hivern per a arbres, nov.'18, Muriel

2- moda tardor-hivern per a arbres, nov.'18, Muriel

3- i... les escultures abraça-arbres de l'artista Jaume Plensa, nov.'18, Muriel

Encara no sé qui els ha fet, aquests abrics, ni si són per a una ocasió especial...
Les escultures, que sempre m'agrada tant veure, abracen els arbres de la plaça i parlen de música (les lletres que porten formen noms de compositors). Són obres de l'escultor català Jaume Plensa*. Un honor ! Un plaer, just aquí, a l'abast !

Jaume Plensa: https://vikipedia-Jaume-Plensa

Fins ara i... teniu els abrics preparats ? Es veu que farà fred ! Muriel

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Et la vie a continué... de banc en banc sous l'aile de l'ange

La vie a bel et bien continué sur cette rive-ci...
Et je me suis assise sur bien des "bancs du temps qui passe" depuis cette journée du 24 octobre dernier...
Une année, comme tu l'avais sereinement prédit, avec des moments faciles et d'autres difficiles, avec des pleurs dont les rires ont pris le relai...

Je n'ai toujours pas lu le livre d'Hubert Reeves, vois-tu, ce livre qui venait de paraître alors que toi, tu t'apprêtais à disparaître sur l'autre rive... J'avais parlé de ce livre sur ce blog, au mois d'avril dernier, au retour d'une si belle escapade tout "en haut" de la Costa Brava (Colera, Port-Bou, Llançà) et qui m'avait donné de belles occasions de m'asseoir sur des bancs... des bancs du temps qui passe

books-carabistouilles.2018/04/bancos-para-sentarse-mientras-pasa-el-tiempo

En effet, au fil des jours et des endroits, j'en ai "rencontré", des bancs de ce genre-là. La vie a même été généreuse avec moi à cet égard, elle m'a conduite à des endroits de privilège où il y en avait de bien beaux, là, dans le temps qui passait. C'est à présent un rituel, un banc dans un bel endroit, face à la mer, en pleine forêt, dans un parc, et je m'asseois et je reste un instant dans le présent et je te retrouve, Arnaud, et je vous retrouve, les bien aimés qui êtes assis sur le banc de l'éternité.


à Quincy, chez nous, où j'adorerai toujours retourner
au parc de la Borne Blanche, à Combs, une routine agréable quand je suis à Quincy

puis à Bolquère, dans les Pyrénées, fin avril, une découverte
j'ai tellement aimé ce banc au printemps encore gelé
toujours à Bolquère, on était 4 bonnes copines... l'amitié toujours
puis à Lisbonne, en mai, pour Isabel, et sur ce banc du parc da Estrela,
un poème, Evasão *, d'Anrique Paço d'Arcos
Lisbonne toujours, un banc, des azuleijos et, plus haut, le vertige de la lecture

coule la River Ness à Inverness...
au bout du monde... Ullapool
encore plus au bout du monde, à Cromarty, avec des amies de toujours... de jeunesse
dans les mêmes parages, en souvenir d'une personne aimant les chats et le violon ("fiddle" puisque c'est le Nord de l'Ecosse)

Voilà, mon Arnaud, quelques-uns de ces bancs où je me suis assise dernièrement (celui de Lisbonne sous les azuleijos, en esprit seulement)... sans compter les bancs de bon nombre d'églises que j'ai visitées au passage. J'aime bien rentrer dans les églises, m'y recueillir, des endroits pensés pour ça dans le fond, des lieux où penser la mort apaise, même quand "on ne croit pas"... mais ne croit-on pas forcément à quelque chose ? Des bancs d'églises écossaises aux bancs d'églises romaines... car je reviens de Rome où les églises ne manquent pas, fresques, mosaïques, anges... Sous l'aile de l'ange... Quel bon moment en ta compagnie, mon Naud, à Santa Maria degli Angelli ! des anges de marbre, un ange de lumière et mon ange gardien ! Merci la vie pour ce qu'elle m'a donné et même pour ce qu'elle m'a repris, tu vois... avoir eu, c'est déjà beaucoup parfois.

en la Basilique de Santa Maria degli Angelli à Rome
Angello della luce, oeuvre d'Ernesto Lamagna, 2000, même basilique

À toujours, mon p'tit frère et aussi à un de ces jours ! Merci de tout coeur ! Bises à toi et à toute ma famille, ta famille 😊, Muriel, ta Sister Mu

 *
un livre: Le banc du temps qui passe, d'Hubert Reeves, Ed. Seuil (5 octobre 2017)
une sculpture: Angello della luce, d'Ernesto Lamagna
un poème: Evasão, d'Anrique Paço de Arcos 

Evasão

Não fui ao jardín,
Mas voltei do jardim com una rosa na mão
Não fui ao mar, mas regressei das ondas
Com todo o sal do mar nas minhas lágrimas
Não fui a guerra, mas voltei da guerra
Sem coração...

Un dia està para chegar
Em que hei-de ir e n não he de voltar

*
une musique ? tiens, ce matin j'ai entendu quelque chose qui allait si bien avec ce qui se passait dans ma tête, ou dans mon coeur, une Sonate pour piano et violon d'Ernest Bloch, je ne sais pas laquelle exactement, en voici une: https://youtu.be/1OIAR0i-kFQ

*
un sentiment: la gratitude ou la reconnaissance, comme on veut...

*
et je reçois à l'instant cette pensée musicale-hommage, merci Jean-Michel:


dijous, 31 de maig del 2018

Espai de Lliure Creació Carme Malaret: nova proposta, nou repte !

A l'Espai de Lliure Creació Carme Malaret un nou projecte s'està gestant:




És un projecte participatiu dels que veuen la llum un cop l'any i als quals m'agrada participar (l'any passat el tema n'era la "cadira" - la cadira essent el símbol de l'Espai -, l'any anterior havia girat al voltant dels "llocs íntims de cadascú vinculats amb els contes infantils de sempre"...). La convocatòria diu així:

I'Museu és el nom d'una nova acció participativa per celebrar el cinquè aniversari de l'ESPAI.

Amb el concepte de Jo sóc museu volem explorar la capacitat de ser comissaris de les nostres imatges, aquelles que les recordem pel seu impacte emocional.

Volem construir el Museu de L'ESPAI a partir de la suma de les individualitats de 
I' Museum.

En l'escrit, que estableix el marc conceptual de l'acció que us proposem, reflexionem sobre el paper del receptor, el visionament de les obres i el paper que juga el contenidor museu en el segle XXI.


http://carmemalaret.blogspot.com (etiqueta I'Museum)


Per alguna raó enguany me n'he assabentat a última hora i he fet una tria ben a corre-cuita, amb il·lusió i emoció però sí, amb molta pressa, s'acabava el plaç i sort de la meva capsa de les postals (una capsa ja "vintage sense haver-ho volgut", d'aquestes metàl·liques de galetes).

He aplegat unes de les postals que representen unes obres ben lligades a la meva biografia (una horeta justa amb les reflexions i les emocions activades) i sí, evidentment, a la tria li falten unes pintures, escultures, fotografies, etc. I és que les biografies queden incompletes a la força i qualsevol selecció per a una "autobiografia", en aquest cas, canviaria d'un dia per l'altre, massa subjectiva i més si està feta amb pressa. Uns pocs elements d'aquests meus triats sempre formarien part d'aquesta selecció, per això.

Total que al final, la meva participació tindrà la següent textura:
  • Van Gogh i els seus Gira-sols: quin impacte ! dels primers impactes-pintura de la meva vida
  • Jean-François Millet i les seves Espigolaires (Des glaneuses)! Són, els seus, quadres pintats a la Brie, la meva regió nativa. I aquest en particular, és potser un dels primers que crec haver vist amb la consciència de veure una "obra d'art".
  • J.M.W. Turner i el seu quadre Pluja, Vapor i Velocitat (Rain, steam and speed), un pintor que em va agafar de la maneta per a dur-me fins a les portes de l’abstracció, un enamorament.
  • Claude Monet, quina meravella el seu Impressió, sol puixant (Impression, soleil levant)! Impressió, això mateix
  • J.B.C. Corot que evoca la França dolça a la que sempre m’agrada tornar. Aquesta obra titulada  Lectora a la riba boscosa (La liseuse sur la rive boisée) m’agrada molt i representa un paisatge de la meva infantesa (riu Yerres i bosc de Sénart)
  • Toulouse-Lautrec, els seus cartells són un món de colors, d’ombres, representen un món dur i tendre
  • Eugène Delacroix, La Llibertat guiant el poble (La liberté guidant le peuple), el títol ho diu tot ! Emblemàtic ! Quina emoció descobrir-lo al Louvre de ben joveneta !
  • Francisco Goya va retratar una Espanya colpidora, estremidora. El 3 de maig a Madrid (El 3 de mayo en Madrid) una força, una llum, un dramatisme impressionant. Una obra que m’ha marcat molt (així com tot el conjunt de l’obra de Goya)
  • Imatges del món flotant (Images du Monde Flottant), una exposició que vaig veure a París de pintures i estampes que il·lustren el “viure el moment, contemplar la lluna, la neu, els cirerers en flors”. Un món i una exposició molt interessant
  • Fernando Botero, m’encanten les seves dones, per exemple Una gran ballarina (Una gran bailarina). Em desperten sempre un somriure;  també sóc molt amiga del seu gat que viu a la Rambla del Raval. La tercera ciutat de la meva vida és Bogotá
  • Antoni Tàpies, el vaig descobrir al arribar a Barcelona, la seva ciutat, fa ja més de mitja vida, un artista molt de la meva biografia. M’agrada molt la seva Porta metàl·lica i violí per exemple. La seva retrospectiva l'any 2004 al Macba em va marcar molt.
  • Aurora Bengoechea, artista basca, i la seva Vida pintada on retrata dones fent les feines de cada dia, aquí, una dona servint un plat de sopa.
  • PARISBARCELONA 1888-1937, una expo del 2002 al Museu Picasso, París i Barcelona, les meves 2 ciutats i els forts vincles històrics recents que les uneixen
  • Jean-Paul Gaultier, la seva exposició Pan Alta Costura (Pain Haute Couture), a la Fondation Cartier el 2004 va ser esplèndida. Aquesta foto representa la Suzanne à la boulangerie (al forn). La Fondation Cartier és extraordinària i em fascinen la moda i el pa (el pa !!! amb raó dels dies pesats se'n diu "llargs com un dia sense pa")
  • Patricia Waller reinterpreta en crochet, amb els seus entranyables “delícies d'art"(arts delights) els gestos i creacions quotidians de les dones, aquí veiem un pastís Charlotte de cireres. Els gestos diaris de les dones són els que fan la humanitat ! 
    Post-Data: aquesta selecció es queda incompleta doncs qualsevol selecció d’aquesta mena és a la força incompleta. No tinc a l’abast de manera immediata cap reproducció de La gran Onada de Kanagawa, de Katsushika Hokusai, ni tampoc d’alguna escultura d’Eduardo Chillida, com ara el seu Homenatge a Pilar (alabastre), una de les seves Abraçades (reconciliació amb Oteiza) o, per descomptat, El peine del viento ! M’hauria agradat afegir també una escultura de Louise Bourgeois, una de les seves aranyes, Mamà, o les seves Mans acollidores - les del jardí de les Tuileries a París- (Welcoming hands). No formen part de la selecció però sí, i tant, de la meva biografia, així com més, moltes més obres.


Liseuse sur la rive boisée, Corot
Porta metàl·lica i violí, Antoni Tàpies, 1956

Welcoming hands, Louise Bourgeois (et la main de ma mère),
photo París 2006, Muriel
Tinc molta curiositat per veure quines obres seran finalment reunides a L'Espai ! Un conjunt que de ben segur farà molt i molt de goig i ens parlarà de biografies entrellaçades ! La inauguració serà dissabte 9 de juny. 

Gràcies Carme i Laura per aquestes renovades iniciatives, sort pel muntatge ! Felicitats a L'Espai pels seus 5 anys !


Fins ara, Muriel

diumenge, 28 de gener del 2018

Família, une sculpture de Xavier Corberó

Ce matin, au détour d'une promenade dans le Parc dels Torrents, à Esplugues de Llobregat, tout près de chez moi, j'ai rencontré une famille de cinq qui m'a fait tilt au coeur, Família, un ensemble sculptural de Xavier Corberó, sculpteur catalan (1935-2017). Elle m'a touchée. Je l'ai trouvée belle, très puissante, comme vraie... et très simple aussi (facile à dire !) :

Família, Xavier Corberó, Esplugues de Llobregat, Muriel, 28 janvier '18

Família, Xavier Corberó, Esplugues, Parc dels Torrents,
Muriel, 28 janvier '18

Sa maison, à Esplugues, est une oeuvre sculpturale (un labyrinthe) réalisée tout au long de sa vie et peut être visitée. En voici une idée:
idealista-casas-de-famosos-la-belleza-hipnotica-de-la-casa-del-escultor-xavier-corbero

Pensée affectueuse pour ma famille, indéfectiblement de cinq !

Bonne semaine ! À la prochaine, Muriel

dilluns, 4 de desembre del 2017

Nena llegint al bell mig de la plaça...

Una amiga està passejant pel centre de Barcelona i descobreix aquesta escultura. Fa aquestes fotos perquè li agrada, perquè pensa en mi (sóc la seva "bibliotecària de proximitat"). Es troba a la Plaça Blanquerna, data del 1998, s'anomena Homenatge a la Mútua Escolar Blanquerna, és obra de la escultora barcelonina Núria Tortras (1926-2013). No l'havia vista mai, aquesta escultura, ni jo tampoc... Llocs pels quals no caminen... Quedem que un dia anem a prendre una copa de cava ben a prop i que  parlarem de llibres, de la infantesa i de la vida.


Homenatge a la Mútua Escolar Blanquerna, Núria Tortras, Barcelona
totes les fotos: Montse S.,  04-12-17






M'agrada molt ! Buscant informació sobre aquesta "nena llegint" he cliquat a sobre d'un link que m'ha portat a aquest blog: ANDO BARCELONEANDO, un plaer !

http://andobarceloneando.blogspot.com.es

Proposa aquesta entrada sobre esculturas lectores:

http://andobarceloneando.blogspot.com.es/2014/04/esculturas-lectoras.html (1a part)
http://andobarceloneando.blogspot.com.es/2014/05/esculturas-lectoras-2-parte.html (2a part)

Doncs sí, Barcelona és una capsa de sorpreses, entre les quals moltes escultures boniques, tendres, divertides, sorprenents...

Fins aviat i felices lectures sempre ! Gràcies mil, Montse, per compartir ! Muriel

dimarts, 12 de setembre del 2017

Els arbres que m'esperaven...

Efectivament, m'esperaven més arbres ! M'esperaven ? Esperaven ? Estaven allà, senzillament o... serenament, naturalment. Ni això ho sé, no sé res d'aquells arbres sinó aquella sensació bona de senzillesa, serenor i naturaleza (naturalitat) que em van transmetre, una sensació realment benèfica per a mi... per a ells, no crec o potser sí, ja que els arbres senten les mans a la seva escorça i potser les paraules que els són dirigides. 

Aquella tarda de dissabte va ploure a Moià i després, per això, va tornar a sortir el sol... amb la qual cosa els colors del camp, del cel, es veien frescos, molt lluminosos: una invitació a passejar i respirar.

Després de la pluja, paratges de Moià, set.'17, Muriel

Paratges de Moià, capvespre després d'una tarda plujosa, set.'17, Muriel

L'endemà va fer un temps de finals d'estiu mediterrani, i també va ser una incitació a caminar entre aquells paisatges sempre inclinats a prodigar horitzó.

L'Estany, paratges de Moià, a la llunyania, Montserrat, set.'17, Muriel

L'Estany, paratges de Moià, camí cap a una ermita en ruïna, set. '17, Muriel

Ermita, a mig camí entre Santa Maria i Sant Joan d'Oló, set '17, Muriel

De tornada a Moià, vaig tenir el plaer de llegir una Pregària de l'Arbre, així com un homenatge a l'Arbre Fruiter que, tot proclamant la Verge del Rosari patrona dels arbres fruiters i Alcaldessa Honorària Perpètua de la Vila de Moià (quina gràcia !), honora tots els arbres (acte saludat pel polític Francesc Cambó,1876-1947) i també aquests versos del poeta Joan Maragall (1860-1911). M'agraden molt aquestes mostres de respecte i agraïment als arbres, de lloança ! M'hi afegeixo de tot cor ! 








Mentrestant, els rellotges de sol marcaven eternament l'hora del Moment Present !

Rellotge de sol de Santa Maria de l'Estany, set. '17, Muriel

Abans d'acomiadar-me, us proposo aquesta Musica dels Arbres, Musique des Arbres, de Pierre-Jean Beaudoin, arranjament de Fur Alina, d'Arvo Pärt:


Fins aviat, fins ara mateix ! Muriel (una abraçada per a la Ghislaine qui em va fer descobrir aquesta contrada molt seva !)

dimarts, 14 de juny del 2016

Algunes de les cadires en residència temporal a l'Espai de Lliure Creació...

Aquestes són algunes imatges de conjunt de les cadires exposades a l'Espai de Lliure Creació (les dues últimes enfocades des del carrer que es reflexa). Ocupen 3 sales clares que donen al carrer i van dialogant les unes amb les altres, les unes i les altres amb els visitants tan intencionals com accidentals:


Una cadira, una idea, Espai Carme Malaret, juny 2016, Muriel

Una cadira, una idea, Espai Carme Malaret, juny 2016, Muriel

Una cadira, una idea, Espai Carme Malaret, juny 2016, Muriel

Una cadira que em va agradar per la tendresa i
per la fibra bibliotecària ;-)
Espai Carme Malaret, 06-16, Muriel

Una cadira, una idea, Espai Carme Malaret, juny 2016, Muriel

Una cadira, una idea, Espai Carme Malaret,
juny 2016, Muriel

La meva contribució, és a dir, la meva cadira, que apareix a la 4a foto, és un pòster de 70 x 40 i és un escrit il·lustrat amb fotos de cadires (!) i una cita de Zygmunt Bauman, La vida líquida. Es titula Pregària perquè canviï la regla del joc de les cadires. L'etapa prèvia al pòster (3 fulls dina-4 juxtaposats) era aquest:

Una cadira, una idea, juny 2016, Muriel

Aquest és el link del blog de l'Espai: Mil gràcies:

http://carmemalaret.blogspot.com.es/2016/06/mil-gracies.html

I aquest link és per veure més cadires de les que oKupen l'Espai de Lliure Creació:

https://photos.google.com/share/CADIRES- Espai Lliure Creacio Carme Malaret

La Carme ens dóna les gràcies... doncs jo també dono les gràcies a la Carme (i a tots els qui han fet l'expo possible) per donar-nos aquesta oportunitat de reflexionar lliurement, junts, sense judici previ, un plaer i un goig ! Una abraçada (que bé, després de tantes abraçades virtuals, Carme, poder rebre l'analògica !)

Fins aviat, Muriel

dimecres, 8 de juny del 2016

Una Cadira, una idea, Espai de Lliure Creació...

Aquest dissabte 11 de juny a les 12 del migdia L'Espai de Lliure Creació Carme Malaret, de Sant Just Desvern, celebra els seus tres anys d'aventura: 

http://carmemalaret.blogspot.com.es/2016/06/un-dos-tres-anys.html 

El cartell és de Roger Abella:



La Cadira és l'objecte que simbolitza l'Espai: " La cadira és la marca que identifica L'Espai. Seure per parlar, escoltar, debatre, meditar, descansar, somiar... Són accions que es desprenen d'una icona. La cadira actua com a símbol. Acota el lloc i el defineix."

És un objecte que a la força ens interpel·la, un objecte d'aquests inanimats que tenen ànima (Objets inanimés, avez-vous donc une âme, qui s'attache à notre âme et la force d'aimer... Lamartine, poeta francès, in Milly ou la terre natale)


Es veu que més de 70 persones han respost a la convocatòria de l'Espai de Lliure Creació... Em farà molta il·lusió descobrir tantes cadires... a més de la il·lusió que m'ha fet de pensar una cadira pròpia per també participar-hi :-)  !!!

Apa, ens veiem allà ! Sort i Salut, Muriel (una abraçada per a la Carme, la Laura i el Roger)

I aquesta és una entrada-carabistouille anterior relacionada amb la Carme Malaret:

http://2015/05/carme-malaret-ceramista-i-escultora.html

El blog de l'Espai és: Carme Malaret.blogspot.com


dimecres, 2 de març del 2016

Le Château, El Castillo - F. Kafka, J. Méndez Blake

Voilà ce qu'on vient de me faire découvrir, accompagné de ces mots: "une sculpture qui va te plaire". En effet ! Et comment ! 

Me acaban de enviar estas imágenes con el siguiente comentario: "una escultura que te va a gustar". Pues sí ! Enormemente !


Jorge Méndez Blake, El Castillo, 2007-2008,
instalación de 2300 x 1750 x 400 hecha de ladrillos + 1 libro

J. Méndez Blake, El Castillo, detalle

J. Méndez Blake, El Castillo, detalle

Le Château (El Castillo / The Castle) est une sculpture de l'artiste mexicain Jorge Méndez Blake à partir du roman de Franz Kafka. Jorge Méndez Blake est né à Guadalajara, au Mexique, 1974. Au centre de son oeuvre, il y a les grandes oeuvres de la littérature universelle, il y a le livre. La sculpture comme "relecture". Impressionnant ! Émouvant ! Je suis touchée ! Quelle belle découverte ! 

Estoy muy muy impresionada ! En este post de otro blog que descubro ahora, presentan el artista y su obra: 
http://dinora-lu.blogspot.com.es/2016/02/jorge-mendez-blake-el-castillo-franz.html

Otros comentarios mencionan el "impacto de un libro"... palabras ciertamente bien encontradas.

La web de l'artiste: www.mendezblake.com-obra .

Pour Le Château de Kafka, on peut entre autre consulter Wikipédia:
https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Ch%C3%A2teau
Ce n'est pas le materiel sur la toile !

Bon, à la prochaine, hasta pronto, Muriel (merci Aïna !) et ma foi, plus que jamais après avoir vu cette sculpture, je me dis que... tant qu'il y aura des livres...

diumenge, 3 de maig del 2015

Carme Malaret, ceramista i escultora, qüestiona la memòria històrica

Tenia pendent un post des del diumenge 19 d'abril que vaig veure Oblit amb aixovar, l'obra i instal·lació de la Carme Malaret. Em va impressionar per la seva bellesa i delicadesa, per la veritat profunda que emana del conjunt, per la senzillesa amb la qual s'exposen els  fets, pel qüestionament fonamental que representa ! La Carme Malaret no concep l'art separat d'un sentit social i el seu treball gira entorn de la memòria històrica, la qüestiona. Amb Oblit amb aixovar ret homenatge a les dones de la vida quotidiana, especialment les de la post-guerra encara que fàcilment refereix a les dones de generacions anteriors i posteriors, com a les de molts llocs del planeta, és a dir les dones que per damunt de les guerres, les dictadures, les penúries mantenen les cases endreçades, calentes, amb olor a menjars bons, les que fan aquest treball de filigrana no registrat, no reconegut, sense el qual ni les cases ni les famílies s'aguantarien dretes - i per tant ni les societats -, les dones que viuen per a i a través dels altres i que, preparant l'aixovar, perpetuen aquest ordre, aquest "endreçament" de les coses:

Oblit amb aixovar, obra de Carme Malaret, Can Ginestar, abr.'15, Muriel

Oblit amb aixovar, obra de Carme Malaret, Can Ginestar, abr.'15, Muriel

Les piles de plats ben verticals acaben torçant-se i les de llençols perfectament planxats i plegats també. Hi ha una fragilitat que ens convida a admirar i a l'hora a preguntar-nos què és el que passa. Sentim que va més enllà de la fragititat dels materials o de la instal·lació. Al costat de les piles de plats i llençols i tovallons, l'arxiu, amb moltes caselles buïdes, les caselles que haurien de contenir la memòria d'aquelles dones, ens impacta per la seva presència despoblada, ens impregna. Implacable, fràgil i desolat conjunt que força a fer memòria... no tan sols del treball de les dones oblidades en unes cirumstàncies històriques concretes, també del la pròpia mare. Contundent, preciosa obra de reconeixement i agraïment. Imprescindible ara que existeix !

I si us dic que vaig tenir el privilegi d'una explicació de l'obra in situ per la mateixa autora, què ?! Hi he tornat a pensar sovint i aquest post ha estat germinant. Ara que m'hi poso, entro al blog de la Carme i trobo, és clar, una magnífica entrada feta ! L'únic que he de fer és enllaçar-vos directament doncs, i ho sé per experiència, ningú us guiarà millor que la mateixa artista ! No us la perdeu ! Aquí teniu el vincle:

http://carmemalaret.blogspot.com.es/2015/04/questionar-la-memoria-historica.html

I des d'aquí, el seu blog: Blog Carme Malaret


La Carme va ser professora meva d'escultura i de ceràmica als tallers d'Arts Plàstics de Sant Just Desvern. No m'he fet pas escultora, ni ceramista, mai vaig mostrar cap do especial però sí, vaig aprendre molt i vaig inclós poder materialitzar amb un cert èxit (un èxit, s'entén, de mi a mi !) alguna idea, algun sentiment que tenia a dins... Encara tinc presents moltes de les observacions i reflexions que sorgien durant les classes ! Una gran sort ! Gràcies Carme !

A l'arxiu de Sant Just,
Sant Jordi a Sant Just, abr. '15, Muriel

Fins la propera, Muriel