domingo, 22 de noviembre de 2015

Fulles seques...

Passejar pels boscos a la tardor és un plaer de tots els sentits ! La vista, l'oída, l'olfacte, el tacte i el gust, tots cinc s'hi troben gratificats. Els meus darrers passejos pel bosc de Sénart m'han omplert de joia dolça. Retrobar-me amb el "meu" roure amic (uns 45 anys d'amistat totalment desinteressada, o sigui d'amistat punt, me'l fan "meu", o no ?), abraçar-lo (i, de pas, constatar que si bé fa molts anys el podia abraçar tot sencer, ara falten uns 50 cm) va ser un plaer de l'ànima, un supra-plaer ;-) 

L'Ami Chêne, forèt de Sénart, Muriel

El gust ? El de les castanyes crues, per exemple...
L'olfacte ? L'olor a sotabosc, terra humida, fulles mortes mullades i bolets...
El tacte ? Els troncs d'arbres variats, roures, castanyers, bedolls...
I l'oída ? L'oída ! Els ocells, quants ! i els conills fugissers... i la música dels propis passos sobre les fulles mortes, la catifa gruixada de fulles caigudes... 


Arabesques d'automne dans le ciel, forêt de Sénart, Muriel

La vista ? Doncs, els colors de la tardor són meravelloses, els arabescos de les branques mig despullades al cel i la dansa de les fulles com cauen... El poeta Àngel Guimerà deia que "feien sardana" :-)

El poema, Fulles seques, diu així:

Les fulles seques fan sardana
d’ací d’allà  saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.
I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se’n venen dolçament.
I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.
I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.
Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l’albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.
I l’arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!
Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que es foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albelcorc!
Oidà ! Quin goig! Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l’infinit!

À l'orée de la forêt de Sénart, Muriel


Bé doncs, fins la propera ! Feliç Santa Cecília, Muriel

Pour mon père, une pensée affectueuse et musicale (car il aimait chanter !) et cette pièce de Gabriel Fauré, Dans la forêt de Septembre (et tant-pis si c'est déjà Novembre)

(Mario Hacquard, baryton, Célimène Daudet, piano, poème de Catulle Mendès sur une mélodie de Gabriel Fauré)

No hay comentarios:

Publicar un comentario