Per 4 floquets de neu que van caure ahir a Barcelona, em van enviar aquest poema, suposo que perquè saben que m'agrada l'hivern (no és trist, no, en tot cas l'hivern en si no ho és, ho pot ser si algunes tristeses el venen a habitar...) i que m'encanta el poeta "del poble", el poeta "dels tres noms", Miquel Martí Pol (ja són uns quants els poemes seus que porto penjats a aquest blog).
Hivern :
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rere els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Fins aviat, Muriel (avui hi ha una mica de primavera a l'aire...)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada