M'he despertat amb la notícia de la mort de Henri Dutilleux, 97 anys per això, una vida "sencera"! Un músic "del 4" com diem a la biblioteca, és a dir, en el seu cas, de música clàssica contemporània, i quan he arribat a la feina li he fet un petit homenatge a la 1a planta, la de la música. També he vist que teníem tan sols 1 CD i he fet arribar suggeriments de compra a la companya encarregada de fer prosperar la nostra col·lecció.
«He intentat fer cantar la orquestra com els pintors fan sorgir els colors»
(j'ai essayé de faire chanter l'orchestre comme le peintre fait jaillir ses couleurs)
«És bo a vegades orientar a l'auditori sobre el món que desitjem crear»
(il est bon parfois d'orienter l'auditeur vers le monde que vous cherchez à créer)
Tot just acabava de muntar aquest modest homenatge que em truca una altra companya: "Ja pots preparar una coseta per al Georges Moustaki també, acaba de morir." Era molt malalt i la mort l'ha pillat més "abans d'hora". Amb els anys m'havia allunyat de Moustaki ì si el sentia era més aviat per casualitat però és absolutament inseparable de la meva joventut, com l'escoltàvem, com el cantàvem !!! Ma liberté, Ma solitude...
Ma liberté
C'est toi qui m'a aidé
A larguer les amarres
On allait n'importe où
On allait jusqu'au bout
Des chemins de fortune
On cueillait en rêvant
Une rose des vents
Sur un rayon de lune
Llibertat meva
Tu que em vas ajudar
A amollar les amarres
Anavem sense rumb
Anavem fins al final
A l'atzar dels camins
Tot somniant collíem
Una rosa dels vents
Sobre un raig de lluna
Doncs, que descansin tots dos en pau !
Moustaki, Ma liberté : http://youtu.be/9Cw3LkBEe7M (un Moustaki molt i molt jove !)
Dutilleux, L'arbre des songes (Violí, Renaud Capuçon) : http://youtu.be/gRmIV8efTyQ (bellíssim!)
Fins la propera, Muriel
dijous, 23 de maig del 2013
diumenge, 19 de maig del 2013
Montañas, Mujeres y Rocas
La Nuit Européenne des Musées, Nit dels Museus... Celebré la Noche de los Museos paseando entre esculturas, en el MEAM (Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona). Encontré las piezas algo repetitivas y demasiado amontonadas, pero igualmente disfruté de mi estancia nocturna en ese "segle de escultures catalanes", mármoles blancos, negros, rosas, figuras de terracota, madera, etc., muchas obras, unas conocidas mías otras que nunca había visto...
Siempre cuando visito una expo, me gusta "quedarme" con una pieza. Esta vez me quedé con Muntanya, obra en bronce de Jassans* . Amor a primera vista ! La encontré bellísima !
Si acaso, podeís clicar en la web del Museu e incluso ver el catálogo en pdf : http://www.meam.es/colecciones/7/un-segle-d'escultura-catalana-%5Babril---maig---juny%5D.html.
Le debo un gran abrazo a mi profe de escultura, maravillosa, delicada, terriblemente modesta: la ceramista y escultora catalana, Carme Malaret**. Gracias por enseñarme a mirar las esculturas y por intentar sacar de la profana que era - y sigo siendo, pues el arte es difícil (!!!), 3 años son muy pocos y además en este momento no puedo seguir - los ingredientes susceptibles de dar lugar a... un intento de escultura.
Un día de sesión libre me salió materializar una idea que llevaba tiempo en la cabeza, una mujer emergiendo de la roca, una pieza de pura aprendiz pero que me dio placer y me enseño algo de mí. No pretendo comparar con Muntanya, no, noooo !, pobre de mí ! Pero hay algo que me llama la atención de las montañas, las rocas y las mujeres, una conexión, algo... Y sé que por eso me ha gustado tanto Muntanya.
* Jassans: Josep Salvadó Jassans, escultor catalán, 1938-2006
** Carme Malaret: su blog es http://carmemalaret.blogspot.com.es/
Apa, hasta la próxima, Muriel
Siempre cuando visito una expo, me gusta "quedarme" con una pieza. Esta vez me quedé con Muntanya, obra en bronce de Jassans* . Amor a primera vista ! La encontré bellísima !
 |
| Muntanya, bronze, Jassans, 1994 |
Si acaso, podeís clicar en la web del Museu e incluso ver el catálogo en pdf : http://www.meam.es/colecciones/7/un-segle-d'escultura-catalana-%5Babril---maig---juny%5D.html.
Le debo un gran abrazo a mi profe de escultura, maravillosa, delicada, terriblemente modesta: la ceramista y escultora catalana, Carme Malaret**. Gracias por enseñarme a mirar las esculturas y por intentar sacar de la profana que era - y sigo siendo, pues el arte es difícil (!!!), 3 años son muy pocos y además en este momento no puedo seguir - los ingredientes susceptibles de dar lugar a... un intento de escultura.
Un día de sesión libre me salió materializar una idea que llevaba tiempo en la cabeza, una mujer emergiendo de la roca, una pieza de pura aprendiz pero que me dio placer y me enseño algo de mí. No pretendo comparar con Muntanya, no, noooo !, pobre de mí ! Pero hay algo que me llama la atención de las montañas, las rocas y las mujeres, una conexión, algo... Y sé que por eso me ha gustado tanto Muntanya.
 |
| Dona emergent de la roca, Muriel, 2004 |
* Jassans: Josep Salvadó Jassans, escultor catalán, 1938-2006
** Carme Malaret: su blog es http://carmemalaret.blogspot.com.es/
Apa, hasta la próxima, Muriel
dissabte, 18 de maig del 2013
Re-le temps des cerises
Par chance, le temps des cerises revient dans notre vie ! Quel bonheur de cueillir des cerises, cinq six dans le panier, hop, une dans la bouche ! Voici des photos d'une matinée cerises à Sant Climent de Llobregat, haut lieu catalan de la cerise ! À Sant Climent, s'organisent tous les ans des promenades dans les ceriseraies (avril) et un formidable weekend festif autour de la cerise (fin mai), offrandes de cerises à l'église, bal de sardanes, concert de la chorale locale, exposition de cerises, etc. [web de la commune: http://www.santclimentdellobregat.cat/ ]
 |
| Sant Climent de Llobregat, maig '13, Muriel |
 |
| Sant Climent de Llobregat, maig '13, Muriel |
 |
| Sant Climent de Llobregat, maig '13, Muriel |
1, 2, 3, je m'en vais au bois,
4,5,6, cueillir des cerises
7,8,9, dans mon panier neuf
10,11,12, elles seront toutes rouges
Moltes gràcies Albert ! Una abraçada Montse ! À la prochaine, Muriel,
dimarts, 14 de maig del 2013
L'home de la línia verda *
L’home de la línia verda, un relat escrit en directe
Roquetes, línia verda, fins a Palau Reial on tinc el cotxe, és una bona estona sota terra! És tard i el metro està sorprenentment ple, potser és un dia especial. No veig cap seient lliure. L’esquena em fa un mal horrible, com cada dia, avui pitjor. He de tornar a la piscina! La setmana que ve! Busco desesperada EL seient que hauria romàs lliure a la meva espera. Rien de rien... El metro va ple de gom a gom! Canyelles, m’assec a terra, m’és igual, l’esquena contra la paret, per sort és final de vagó! Una noia asseguda a la meva dreta en diagonal em mira, 18 anys potser, com jo fa… uns 40 anys (poca broma!). Em mira, somriu, pensa "massa rebentada per mantenir la dignitat, ben fet!” No em deixa el seu lloc per això, millor, ja estic bé. Per cert, què n’he fet d’aquell exemplar de La vella dama indigna? M’havia agradat molt... com tot Brecht! Sento una altra mirada, a la meva esquerra, ve de dalt. Algú, dempeus, repenjat a la porta, un home, la meva edat si fa no fa, m’està mirant. Somriu, li faig gràcia també, sembla. Ell no s’ha atrevit a oKupar cap tros del terra ni la seva corresponent porció de paret. Dos somriures bellíssims: valuosa collita en un metro cansat! Els somric a tots dos, tot plegat és divertit. Complicitat i, entre l'home i jo, una atracció, ganes de parlar, però... de què? Valldaura, surt gent (poca), entra gent (més). Em quedo a la meva parcel•la, no faig nosa, no molta... Montbau, la noia baixa. L’home m’assenyala el seient, em dóna la mà, no goso agafar-la, timidesa... i orgull “puc jo sola!”, un impuls i toma ya, dreta! M’assec, trec un full rebregat de la meva bossa i començo a escriure aquest moment en directe, aquest moment de res, en que no passa res... i si passa, és pura filigrana... Penjaré aquest moment al meu bloc. De reüll veig l’home, continua somrient. Lesseps, la dona del meu costat s’aixeca, l’home seu al seu lloc, ens mirem, somriem, voldríem dir-nos alguna cosa. L’intriga veure’m escriure a tota pastilla sobre aquest full arrugat, gens glamour (amb la de llibretes boniques que tinc a casa!) Dir-nos alguna cosa... no trencar l’encant del moment... No se m’acut res... a ell tampoc. Les històries “un home, una dona” poden començar al metro, a la línia verda, estic a punt de comprovar-ho! Catalunya... Liceu... Paro d’escriure aquest moment i començo a escriure el meu mail. Em sorprenc a mi mateixa: mai l’he donat a cap desconegut. Vull dir-li "Escrigui’m alguna cosa, expliqui’m el que vulgui, és el meu mail”. No dic res, ni tan sols arranco el tros de full. Drassanes, m’he quedat en l’@... Entre l’home i jo està passant alguna cosa, no m’ho invento... Espanya, Tarragona... Agafa la seva cartera... Ui! No, encara no baixa... Li he de donar això... Ens mirem, somriem... Sé que ell també vol parlar. S’aixeca... Entrem a Sants-Estació. Greu, obre la boca i diu “Fins una altra, que vagi bé”. El metro para, l’home surt... Ell a l’andana, jo al seient, ens mirem, no somriem... Acabem de perdre l’oportunitat. Quin parell d’idiotes! El metro se’n va! Àdeu per sempre perquè, ja diràs, Sants-Estació ! com buscar una agulla dins d’un paller! Potser havia de ser així, potser aquesta ÉS la història i no hem perdut res! O sí, hem deixat escapar un tren... Chi lo sa?! Ja no queda quasi ningú... Palau Reial. Guardo el full a la bossa i surto. Fora fa fresca... Engego el cotxe, sona Catalunya Música, Haendel, Lascia la spina, cogli la rosa... Això mateix! Deixem les espines, quedem-nos amb la rosa... Somric!
* Aquest relat en català és una adaptació lliure que he fet del meu relat en francès "L'homme du train" (19-02-13): http://books-carabistouilles.blogspot.com/2013/02/lhomme-du-train-post-griffonne-dans-le.html
Ce récit est une adaptation libre que j'ai faite de mon récit en français "L'homme du train" (19-02-13)
Fins una altra ! Muriel
Roquetes, línia verda, fins a Palau Reial on tinc el cotxe, és una bona estona sota terra! És tard i el metro està sorprenentment ple, potser és un dia especial. No veig cap seient lliure. L’esquena em fa un mal horrible, com cada dia, avui pitjor. He de tornar a la piscina! La setmana que ve! Busco desesperada EL seient que hauria romàs lliure a la meva espera. Rien de rien... El metro va ple de gom a gom! Canyelles, m’assec a terra, m’és igual, l’esquena contra la paret, per sort és final de vagó! Una noia asseguda a la meva dreta en diagonal em mira, 18 anys potser, com jo fa… uns 40 anys (poca broma!). Em mira, somriu, pensa "massa rebentada per mantenir la dignitat, ben fet!” No em deixa el seu lloc per això, millor, ja estic bé. Per cert, què n’he fet d’aquell exemplar de La vella dama indigna? M’havia agradat molt... com tot Brecht! Sento una altra mirada, a la meva esquerra, ve de dalt. Algú, dempeus, repenjat a la porta, un home, la meva edat si fa no fa, m’està mirant. Somriu, li faig gràcia també, sembla. Ell no s’ha atrevit a oKupar cap tros del terra ni la seva corresponent porció de paret. Dos somriures bellíssims: valuosa collita en un metro cansat! Els somric a tots dos, tot plegat és divertit. Complicitat i, entre l'home i jo, una atracció, ganes de parlar, però... de què? Valldaura, surt gent (poca), entra gent (més). Em quedo a la meva parcel•la, no faig nosa, no molta... Montbau, la noia baixa. L’home m’assenyala el seient, em dóna la mà, no goso agafar-la, timidesa... i orgull “puc jo sola!”, un impuls i toma ya, dreta! M’assec, trec un full rebregat de la meva bossa i començo a escriure aquest moment en directe, aquest moment de res, en que no passa res... i si passa, és pura filigrana... Penjaré aquest moment al meu bloc. De reüll veig l’home, continua somrient. Lesseps, la dona del meu costat s’aixeca, l’home seu al seu lloc, ens mirem, somriem, voldríem dir-nos alguna cosa. L’intriga veure’m escriure a tota pastilla sobre aquest full arrugat, gens glamour (amb la de llibretes boniques que tinc a casa!) Dir-nos alguna cosa... no trencar l’encant del moment... No se m’acut res... a ell tampoc. Les històries “un home, una dona” poden començar al metro, a la línia verda, estic a punt de comprovar-ho! Catalunya... Liceu... Paro d’escriure aquest moment i començo a escriure el meu mail. Em sorprenc a mi mateixa: mai l’he donat a cap desconegut. Vull dir-li "Escrigui’m alguna cosa, expliqui’m el que vulgui, és el meu mail”. No dic res, ni tan sols arranco el tros de full. Drassanes, m’he quedat en l’@... Entre l’home i jo està passant alguna cosa, no m’ho invento... Espanya, Tarragona... Agafa la seva cartera... Ui! No, encara no baixa... Li he de donar això... Ens mirem, somriem... Sé que ell també vol parlar. S’aixeca... Entrem a Sants-Estació. Greu, obre la boca i diu “Fins una altra, que vagi bé”. El metro para, l’home surt... Ell a l’andana, jo al seient, ens mirem, no somriem... Acabem de perdre l’oportunitat. Quin parell d’idiotes! El metro se’n va! Àdeu per sempre perquè, ja diràs, Sants-Estació ! com buscar una agulla dins d’un paller! Potser havia de ser així, potser aquesta ÉS la història i no hem perdut res! O sí, hem deixat escapar un tren... Chi lo sa?! Ja no queda quasi ningú... Palau Reial. Guardo el full a la bossa i surto. Fora fa fresca... Engego el cotxe, sona Catalunya Música, Haendel, Lascia la spina, cogli la rosa... Això mateix! Deixem les espines, quedem-nos amb la rosa... Somric!
* Aquest relat en català és una adaptació lliure que he fet del meu relat en francès "L'homme du train" (19-02-13): http://books-carabistouilles.blogspot.com/2013/02/lhomme-du-train-post-griffonne-dans-le.html
Ce récit est une adaptation libre que j'ai faite de mon récit en français "L'homme du train" (19-02-13)
Fins una altra ! Muriel
diumenge, 12 de maig del 2013
Tornant de la muntanya de Montserrat
La muntanya de Montserrat desprén una energia increible, dóna força, empara i és curativa. És la sensació que tinc cada cop que em passejo pels seus paratges. Avui li he dedicat la caminada a una amiga del camí de la vida. Que les forces tel·luriques de Montserrat estiguin amb ella !
 |
| Salut ma belle ! Montserrat, 12-05-13, Muriel |
 |
| Pura energia, Montserrat 12-05-13, Muriel |
 |
| Tant qu'il y aura des fleurs... Montserrat, 12-05-13, Muriel |
 |
| Force et sérénité, Montserrat, 12-05-13, Muriel |
Fins aviat, Muriel (pensée forte pour G.)
dijous, 9 de maig del 2013
Mon bouleau
Le Bouleau
Chaque nuit, le bouleau
Du fond de mon jardin
Devient un long bateau
Qui descend ou l'Escaut
Ou la Meuse ou le Rhin.
Il court à l'Océan
Qu'il traverse en jouant
Avec les albatros,
Salue Valparaiso,
Crie bonjour à Tokyo
Et sourit à Formose.
Puis, dans le matin rose
Ayant longé le Pôle,
Des rades et des môles,
Lentement redevient
Bouleau de mon jardin.
Maurice Carême
Je pense à mon bouleau, dans le jardin où j'ai grandi, je l'avais cueilli encore brindille dans la forêt de Sénart il y a tellement de temps !!! Je viens de retomber sur ce poème de Maurice Carême, quelle chance ! Une partie de moi s'en retourne pour le temps d'une pensée auprès de mon arbre * !
* Auprès de mon arbre, chanson de Georges Brassens !
Sur Youtube (mais il faut passer la pub !): http://youtu.be/Q3-_8SblRIQ
Moi, c'est plutôt comme Carême, même si j'aime beaucoup la chanson de Brassens: je ne crois pas que je n'aurais jamais dû le quitter des yeux, je suis heureuse d'être partie comme je suis heureuse de revenir, à chaque fois...
À bientôt ! Muriel
Je pense à mon bouleau, dans le jardin où j'ai grandi, je l'avais cueilli encore brindille dans la forêt de Sénart il y a tellement de temps !!! Je viens de retomber sur ce poème de Maurice Carême, quelle chance ! Une partie de moi s'en retourne pour le temps d'une pensée auprès de mon arbre * !
* Auprès de mon arbre, chanson de Georges Brassens !
Sur Youtube (mais il faut passer la pub !): http://youtu.be/Q3-_8SblRIQ
Moi, c'est plutôt comme Carême, même si j'aime beaucoup la chanson de Brassens: je ne crois pas que je n'aurais jamais dû le quitter des yeux, je suis heureuse d'être partie comme je suis heureuse de revenir, à chaque fois...
 |
| Un bouleau à Quincy |
À bientôt ! Muriel
diumenge, 5 de maig del 2013
Rosas de mayo...
Las rosas, un gran placer del mes de mayo ! El otro día, paseando por un parque que forma parte de mis recorridos habituales y se transforma en mayo en un jardín de rosas, retraté ésta y me acordé del poema Mignonne, allons voir si la rose, de Pierre de Ronsard, precioso, profundo, uno de mis preferidos, una maravilla...
Hasta pronto, y a ver si le hacemos caso al poeta quien también dice:
 |
| Rose de mai, 2013, Muriel |
Mignonne (à Cassandre)
Mignonne, allons voir si la rose
Qui ce matin avait déclose
Sa robe de pourpre au soleil,
A point perdu cette vesprée
Les plis de sa robe pourprée,
Et son teint au votre pareil.
Las ! voyez comme en peu d'espace,
Mignonne, elle a dessus la place,
Las, las ses beautés laissé choir !
O vraiment marâtre Nature,
Puisqu'une telle fleur ne dure
Que du matin jusques au soir !
Donc, si vous me croyez, mignonne,
Tandis que vôtre âge fleuronne
En sa plus verte nouveauté,
Cueillez, cueillez votre jeunesse :
Comme à cette fleur, la vieillesse
Fera ternir votre beauté.
" Odes ", I, 17
Ronsard (1524, Vendômois), XVIème
Unas horas más tarde me paseaba por la playa, a mano izquierda el mar y a mano derecha parterres naturales de rosas de las dunas. Posiblemente no se llamen así... creo que no les sienta mal el apodo,
 |
| Rosa de las dunas, mayo '13, Muriel |
 |
| Rosas de las dunas, mayo '13, Muriel |
Hasta pronto, y a ver si le hacemos caso al poeta quien también dice:
Cueillez dès aujourd'hui les roses de la vie,
Cojamos sin demora las rosas de la vida !
Lo dicho, à bientôt ! Muriel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
