martes, 14 de mayo de 2013

L'home de la línia verda *

L’home de la línia verda, un relat escrit en directe

Roquetes, línia verda, fins a Palau Reial on tinc el cotxe, és una bona estona sota terra! És tard i el metro està sorprenentment ple, potser és un dia especial. No veig cap seient lliure. L’esquena em fa un mal horrible, com cada dia, avui pitjor. He de tornar a la piscina! La setmana que ve! Busco desesperada EL seient que hauria romàs lliure a la meva espera. Rien de rien... El metro va ple de gom a gom! Canyelles, m’assec a terra, m’és igual, l’esquena contra la paret, per sort és final de vagó! Una noia asseguda a la meva dreta en diagonal em mira, 18 anys potser, com jo fa… uns 40 anys (poca broma!). Em mira, somriu, pensa "massa rebentada per mantenir la dignitat, ben fet!” No em deixa el seu lloc per això, millor, ja estic bé. Per cert, què n’he fet d’aquell exemplar de La vella dama indigna? M’havia agradat molt... com tot Brecht! Sento una altra mirada, a la meva esquerra, ve de dalt. Algú, dempeus, repenjat a la porta, un home, la meva edat si fa no fa, m’està mirant. Somriu, li faig gràcia també, sembla. Ell no s’ha atrevit a oKupar cap tros del terra ni la seva corresponent porció de paret. Dos somriures bellíssims: valuosa collita en un metro cansat! Els somric a tots dos, tot plegat és divertit. Complicitat i, entre l'home i jo, una atracció, ganes de parlar, però... de què? Valldaura, surt gent (poca), entra gent (més). Em quedo a la meva parcel•la, no faig nosa, no molta... Montbau, la noia baixa. L’home m’assenyala el seient, em dóna la mà, no goso agafar-la, timidesa... i orgull “puc jo sola!”, un impuls i toma ya, dreta! M’assec, trec un full rebregat de la meva bossa i començo a escriure aquest moment en directe, aquest moment de res, en que no passa res... i si passa, és pura filigrana... Penjaré aquest moment al meu bloc. De reüll veig l’home, continua somrient. Lesseps, la dona del meu costat s’aixeca, l’home seu al seu lloc, ens mirem, somriem, voldríem dir-nos alguna cosa. L’intriga veure’m escriure a tota pastilla sobre aquest full arrugat, gens glamour (amb la de llibretes boniques que tinc a casa!) Dir-nos alguna cosa... no trencar l’encant del moment... No se m’acut res... a ell tampoc. Les històries “un home, una dona” poden començar al metro, a la línia verda, estic a punt de comprovar-ho! Catalunya... Liceu... Paro d’escriure aquest moment i començo a escriure el meu mail. Em sorprenc a mi mateixa: mai l’he donat a cap desconegut. Vull dir-li "Escrigui’m alguna cosa, expliqui’m el que vulgui, és el meu mail”. No dic res, ni tan sols arranco el tros de full. Drassanes, m’he quedat en l’@... Entre l’home i jo està passant alguna cosa, no m’ho invento... Espanya, Tarragona... Agafa la seva cartera... Ui! No, encara no baixa... Li he de donar això... Ens mirem, somriem... Sé que ell també vol parlar. S’aixeca... Entrem a Sants-Estació. Greu, obre la boca i diu “Fins una altra, que vagi bé”. El metro para, l’home surt... Ell a l’andana, jo al seient, ens mirem, no somriem... Acabem de perdre l’oportunitat. Quin parell d’idiotes! El metro se’n va! Àdeu per sempre perquè, ja diràs, Sants-Estació ! com buscar una agulla dins d’un paller! Potser havia de ser així, potser aquesta ÉS la història i no hem perdut res! O sí, hem deixat escapar un tren... Chi lo sa?! Ja no queda quasi ningú... Palau Reial. Guardo el full a la bossa i surto. Fora fa fresca... Engego el cotxe, sona Catalunya Música, Haendel, Lascia la spina, cogli la rosa... Això mateix! Deixem les espines, quedem-nos amb la rosa... Somric!

* Aquest relat en català és una adaptació lliure que he fet del meu relat en francès "L'homme du train" (19-02-13): http://books-carabistouilles.blogspot.com/2013/02/lhomme-du-train-post-griffonne-dans-le.html
Ce récit est une adaptation libre que j'ai faite de mon récit en français "L'homme du train" (19-02-13)

Fins una altra ! Muriel

1 comentario: