dijous, 13 de desembre de 2018

... i ara amb la recepta de l'autèntica magdalena

Doncs sí, no fa mal fer-li un cop d'ull a la recepta de l'autèntica magdalena francesa, la de Commercy, la proustiana ! 



Hem re-arranjat l'expo de la Recerca i li hem afegit la recepta: 

a la nostra biblio, plaers de la vida ! 13 de des. de 2018, Muriel

Les magdalenes franceses tenen el seu origen a Commercy, a la Lorena. Les va inventar, temps era temps, la Madeleine Paulmier, cuinera d’una casa aristòcrata. Amb el pas del temps, s’han anat elaborant a molts països amb formes i sabors diferents. 

Les tradicionals magdalenes franceses, les de A la recerca del temps perdut, d'en Marcel Proust, es preparen de la següent manera:

Els ingredients:

3 ous ben frescos; 200 grams de farina; 50 cl. de llet sencera; 100 grams de mantega; 90 gr. de sucre; 25 grams de mel; 1 sobre doble de llevat, la pell ratllada d’una llimona
 
Sortiran unes 20 unitats aproximadament

L'elaboració:

La mantega ha d’estar a temperatura ambient (tipus pomada), igual que els ous.
En un bol gran, mesclem els ous amb el sucre, la mel i la ratlladura de llimona.
A continuació afegim la farina i el sobre de llevat (o gasificant). Anem movent fins que tots els ingredients estiguin ben integrats.
Incorporem la llet i la mantega·
Cobrim  el bol amb  un film i el guardem a la nevera durant una hora aproximadament.
Pre-escalfem el forn a 220º.
Untem el motlle (safata especial per a magdalenes) amb una mica de mantega  fosa.
Omplim tost els forats amb la mescla i posem la safata al forn durant  7-8 minuts, o fins que les magdalenes comencin a pujar.  A continuació baixem la temperatura a 180º i donem 5-6 minuts més de temps.
Per a treure-les fàcilment del motlle, és millor fer-ho quan encara estan tèbies.
Les deixem en una reixa i de seguida que estiguin fredes.

Es poden degustar amb una tassa de te, de cafè o de xocolata ben calenta. Evidentment, A la Recerca del temps perdut és una lectura idònia per acompanyar aquesta degustació !  


"Et tout d'un coup le souvenir m'est apparu. Ce goût, c'était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l'heure de la messe), quand j'allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m'offrait après l'avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m'avait rien rappelé avant que je n'y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d'autres plus récents ; peut-être parce que, de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s'était désagrégé ; les formes — et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel sous son plissage sévère et dévot — s'étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d'expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience. Mais, quand d'un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l'odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l'édifice immense du souvenir." 

Du côté de chez Swann, À la recherche du temps perdu, Marcel Proust (Valentin Louis Georges Eugène Marcel, de son véritable "petit nom" !)

En català, i en la versió d'en Josep Maria Pinto* (aquest passatge és el paràgraf just anterior al citat en francès... i és que la magdalena dóna de si !):

"Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
"


Josep Maria Pinto és l'autor de la nova versió en català de La Recherche a l'Editorial Viena, Barcelona.

Fins aviat ! i... felices lectures per sempre mai !!! Muriel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada