dimecres, 21 de setembre del 2011

Desig de terra, un pessic de poesia

Els meus ulls acabar de topar amb aquests versos, ells trobo bonics. La poesia va bé, sempre, em va bé, vull dir, a mi, com anar a veure el mar, sempre, o entreveure la lluna al cel, sempre, sempre...

Van així :

Els ulls de la lluna són tristos i distants.
Què és el que vol la lluna de mi, de nosaltres ?
Ens demana amor o ens demana la vida.
No ho sabrem mai. Hi ha tant de silenci.
Què és el que la lluna mira a través del temps ?
Un camí d'estiu, la cala i les roques.
La mar, que s'aboca en un riu infinit.

i són de Vicent Penya, del seu recull Desig de terra

Una abraçada, fins aviat (espero !) Muriel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada