Desig de terra, un pessic de poesia

Els meus ulls acabar de topar amb aquests versos, ells trobo bonics. La poesia va bé, sempre, em va bé, vull dir, a mi, com anar a veure el mar, sempre, o entreveure la lluna al cel, sempre, sempre...

Van així :

Els ulls de la lluna són tristos i distants.
Què és el que vol la lluna de mi, de nosaltres ?
Ens demana amor o ens demana la vida.
No ho sabrem mai. Hi ha tant de silenci.
Què és el que la lluna mira a través del temps ?
Un camí d'estiu, la cala i les roques.
La mar, que s'aboca en un riu infinit.

i són de Vicent Penya, del seu recull Desig de terra

Una abraçada, fins aviat (espero !) Muriel