dilluns, 25 de febrer del 2019

En ce mois de février... dans la lumière du moment présent

Je découvre aujourd'hui ces 3 photos et leur lumière m'atteint profondément, à la manière de ces chocs émotionnels heureux qui innondent de joie ! Elles ont été prises le 27 octobre 2017, à Gimel, petit village de Corrèze, il pleuvait de la pluie et des larmes et, personnellement, je n'ai pas su voir, je n'ai pas vu ce rayon de lumière:


photo Pauline Lebraud, oct.'2017

photo Pauline Lebraud, oct.'2017

photo Pauline Lebraud, oct.'2017

Belle âme qui fus mon flambeau,

Reçois l'honneur qu'en ce tombeau

Je suis obligé de te rendre.

Ce que je fais te sert de peu : 

Mais au moins tu vois en la cendre

Comme j'en conserve le feu.

François de Malherbe (1614)***


Conserver le feu de l'âme et réchauffer le coeur de ceux avant qui on est parti... Partir avant les miens*, l'une des chansons que tu avais choisies pour nous, Arnaud ! Depuis le premier instant, le premier présent d'une vie avec toi in absentia, tu conserves le feu qui réchauffe et illumine ! Avec le temps**, autre chanson à toi, tout continue ! 

Merci énormément, Pauline, pour ces 3 photos, merci d'avoir été là, ancrée dans le moment présent, et d'en avoir extrait la joie que, malgré tout, par dessus tout, en son écrin, il avait à nous offrir. Maryne, oui, "il irradiait déjà" ! Merci Arnaud, infiniment ! Régis, Maman, vous tous, ici et maintenant avec vous de tout coeur ! 

À tout de suite par la pensée ;-) ! Muriel

*Partir avant les miens, Daniel Balavoine: 

**Avec le temps, Léo Ferré:
https://www.youtube.com/watch?v=ZH7dG0qyzyg

*** François de Malherbe, poète français né en 1555 à Caen et mort en 1628 à Paris


diumenge, 10 de febrer del 2019

Jour de la Saint-Arnaud... et une croyance celtique

Que de bonheurs (oui, au pluriel ! des bonheurs qui s'enchaînent, qui se nourrissent les uns des autres) la lecture, enfin, car je m'y suis mise, de Proust, À la recherche du temps perdu. Pour le moment, Combray, 1ère partie du 1er volume, celui du passage de la madeleine, des descriptions merveilleuses de paysages, des reflets du soleil couchant... et de ce paragraphe qui me parle si fort:

"Je trouve très raisonnable la croyance celtique que les âmes..."



En effet, l'Arbrenaud, tenez ! Tantôt un pin, tantôt un chataîgner... Et je mesure ma chance: si "pour beaucoup [ce jour ] ne vient jamais", il est venu déjà bien des fois pour moi ! Moi aussi, je trouve cette croyance raisonnable... et si je suis en désaccord, c'est, pour ce qui est des arbres, et autres êtres vivants, de cette façon de dire "de quelque être inférieur", car, inférieurs nous-mêmes, ma foi... Quant aux objets... et bien... "Objets inanimés, avez-vous donc une âme, qui s'attache à notre âme et la force d'aimer ?"*, n'est-ce pas ? Pardon, cher Marcel, il fallait que je le dise, maintenant que je suis en train de tomber en amitié (comme disent les Québécois) avec vous !

Et qui dit arbre, dit mélodie, mot, croissant de lune, regard, sourire, etc. etc... Un monde de rencontres inattendues et tout de suite reconnues !

À bientôt ! Muriel (Arnaud, pensée vive, mon p'tit frère !)

* Lamartine (Harmonies poétiques et religieuses)

diumenge, 13 de gener del 2019

Au nom de la rose... et de l'amitié...




Un si joli bouquet, un ram preciós, ternura y amistad ! 
13.01.2019, W7, Muriel



diumenge, 6 de gener del 2019

Or, encens i mirra...

pessebre d'enguany a casa meva... minimalista,
amb imatge de Josep Obiols, 1933,  Sagrada Família - felicitació del monestir de Montserrat- i figurines de fusta

de massapà i fruites confitades, plaer de Reis... i Reines !
si et toca la fava pagaràs el tortell
i si et toca la figurina, seràs rei o reina per un moment !

Desitjos d'or, d'encens i de mirra per a vosaltres !!!

Fins ben aviat ! Muriel

dimarts, 1 de gener del 2019

2019 !







(photos de la Vall d'en Bas, en pleine campagne, aux alentours de Girone, una escapada nadalenca, paisajes realmente bonitos, ala, lo dicho, bon any nou !) 

divendres, 14 de desembre del 2018

Un pessic de poesia: Temps d'empelt

Temps d'empelt

Quan te'n vas anar l'arbre encara hi era.
Hi eren les fulles, intactes,
i hi era el resguard que feia el seu tronc.
Una ombra és tenir algú que no pregunte* per què,
que protegeix sense exigir res a canvi.
Ignorant la tècnica sovint tornem a l'arbre
buscant les arrels del que un dia hi vas deixar,
de l'esperança que es va quedar per créixer
quan els dies eren ferms com un camp de blat.
De tant en tant tornem a l'arbre,
un arbre que havia estat tots els arbres.
I és aleshores que ens agafem a les branques
i ens repetim en veu baixa:
no prospera l'empelt,
no prospera l'empelt,
no prospera l'empelt,
i és a l'ombra on tot més crema.

Àngels Gregori, Quan els grans arbres cauen

Àngels Gregori és una poeta valenciana (1985-) resident a Barcelona, és gestora cultural, dirigeix el festival de poesia del municipi d'Oliva (Comunitat valenciana) i és co-comissària de Barcelona Poesia.

Avui he pres el temps d'assaborir aquest poema, atreta pel títol, la paraula empelt, i perquè al cos del poema hi ressaltava la paraula arbre... M'agrada molt... però molt molt... Llavors, he pres uns minuts per a compartir.

Novetat a la nostre biblio (ens ha arribat molta poesia... un plaer)

* pregunte: variant de pregunta

Bé doncs, fins molt aviat, era... un pessic de poesia per fer camí ! Muriel (post dedicat als arbres de la meva vida, un bedoll, un roure, una morera, perdó, dues !, i molts amics-arbres més !)

dijous, 13 de desembre del 2018

... i ara amb la recepta de l'autèntica magdalena

Doncs sí, no fa mal fer-li un cop d'ull a la recepta de l'autèntica magdalena francesa, la de Commercy, la proustiana ! 



Hem re-arranjat l'expo de la Recerca i li hem afegit la recepta: 

a la nostra biblio, plaers de la vida ! 13 de des. de 2018, Muriel

Les magdalenes franceses tenen el seu origen a Commercy, a la Lorena. Les va inventar, temps era temps, la Madeleine Paulmier, cuinera d’una casa aristòcrata. Amb el pas del temps, s’han anat elaborant a molts països amb formes i sabors diferents. 

Les tradicionals magdalenes franceses, les de A la recerca del temps perdut, d'en Marcel Proust, es preparen de la següent manera:

Els ingredients:

3 ous ben frescos; 200 grams de farina; 50 cl. de llet sencera; 100 grams de mantega; 90 gr. de sucre; 25 grams de mel; 1 sobre doble de llevat, la pell ratllada d’una llimona
 
Sortiran unes 20 unitats aproximadament

L'elaboració:

La mantega ha d’estar a temperatura ambient (tipus pomada), igual que els ous.
En un bol gran, mesclem els ous amb el sucre, la mel i la ratlladura de llimona.
A continuació afegim la farina i el sobre de llevat (o gasificant). Anem movent fins que tots els ingredients estiguin ben integrats.
Incorporem la llet i la mantega·
Cobrim  el bol amb  un film i el guardem a la nevera durant una hora aproximadament.
Pre-escalfem el forn a 220º.
Untem el motlle (safata especial per a magdalenes) amb una mica de mantega  fosa.
Omplim tost els forats amb la mescla i posem la safata al forn durant  7-8 minuts, o fins que les magdalenes comencin a pujar.  A continuació baixem la temperatura a 180º i donem 5-6 minuts més de temps.
Per a treure-les fàcilment del motlle, és millor fer-ho quan encara estan tèbies.
Les deixem en una reixa i de seguida que estiguin fredes.

Es poden degustar amb una tassa de te, de cafè o de xocolata ben calenta. Evidentment, A la Recerca del temps perdut és una lectura idònia per acompanyar aquesta degustació !  


"Et tout d'un coup le souvenir m'est apparu. Ce goût, c'était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l'heure de la messe), quand j'allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m'offrait après l'avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m'avait rien rappelé avant que je n'y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d'autres plus récents ; peut-être parce que, de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s'était désagrégé ; les formes — et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel sous son plissage sévère et dévot — s'étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d'expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience. Mais, quand d'un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l'odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l'édifice immense du souvenir." 

Du côté de chez Swann, À la recherche du temps perdu, Marcel Proust (Valentin Louis Georges Eugène Marcel, de son véritable "petit nom" !)

En català, i en la versió d'en Josep Maria Pinto* (aquest passatge és el paràgraf just anterior al citat en francès... i és que la magdalena dóna de si !):

"Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
"


Josep Maria Pinto és l'autor de la nova versió en català de La Recherche a l'Editorial Viena, Barcelona.

Fins aviat ! i... felices lectures per sempre mai !!! Muriel